Jugant a imaginar
Si, és clar que soc d'aquestes persones que analitzen cada persona que entra a l'autobús. Refugiant-me en l'últim seient, jugo a recrear les seves vides en segons. Demano perdó per jutjar-vos tan ràpidament. Només és un joc. Però com tot joc, de vegades pots perdre.
I ho reconec, he perdut! En el moment que aquella noia de cabell fosc va posar el primer peu dins. En el moment que buscant un seient lliure vam creuar la nostra mirada per primer cop. En aquell precís moment, estava destinat a perdre el joc i jo no ho sabia.
Recordo el primer dia. Sabates blanques, texans negres acampanats i dessuadora blava, com el seu color d'ulls. Combinació guanyadora. I com sempre, abraçant la seva carpeta universitària. Una noia introvertida, potser. Quan trobava un lloc lliure, col·locava la carpeta sobre les seves cames i treia un quadern. Es passava tot el trajecte esgotant el llapis sobre aquells fulls. Sempre es quedava als primers seients i no podia observar el que feia.
M'agradava imaginar que estudiava moda i dissenyava els vestits per quan tingués la seva pròpia marca. O que era arquitecta i dissenyava la casa dels seus somnis. Devia tenir jardí? Imaginava els nostres gossos trepitjant la gespa en ple estiu. Hi havia dies que només la imaginava planejant el proper viatge on redescobrir-se. Turisme, llavors?
A partir d'aquell dia, el joc ja no era el mateix. El focus sobre la resta de persones havia desaparegut. Només quedaven ànimes sense vida que vagaven pel seu voltant. Ara ja només em dedicava a imaginar quines serien les meves primeres paraules. Com podria cridar la seva atenció. Provaria d'asseure'm als primers seients deixant el meu refugi?
Quan ho aconseguís, passejaríem junts pels carrers de Barcelona, de la mà, imaginant el nostre futur. Soparíem en cadascun dels restaurants que havia vist des del meu refugi. Platja o muntanya? Acabaríem amb els peus sobre la sorra de la platja o potser preferiries veure les llums de la ciutat des de dalt.
Sabia que ho havia de fer. Sortir del meu refugi, dic. Jo també era introvertit, ho reconec. Però aquesta sensació que em recorria tot el cos no era pas normal. Era l'excusa perfecta! Ho era fins que va arribar el final del joc. L'últim trajecte i com sempre, assegut al final de l'autobús. Es van obrir les portes i allà va aparèixer ella, rient. Algú l'acompanyava darrere seu. No sembla pas introvertida. Es van quedar drets i ella, sense carpeta, es va abraçar a aquell noi. Fi del joc.
La resta de la gent torna a cobrar una vida imaginària. Si, és clar que soc d'aquestes persones que analitzen cada persona que entra a l'autobús...