18è Concurs de
Relats Curts de TMB

Entro. Com sempre, m’endinso entre la multitud buscant un lloc on fer-me. Miro al meu voltant, buscant cares. Cares que em permetin mimetitzar-me amb l'espai. Ningú creua mirada amb mi. La multitud té el cap mirant als peus. Tant de bo es miressin els peus. Continuo mirant, vull sentir-me part, part d’un tot desdibuixat. Veig una dona gran, busca com jo un lloc on fer-se. Un lloc on descansar mentre arriba al seu destí. Quants destins haurà visitat. I aquí som ara, una davant de l’altre, creuant mirades, creuant vides. La multitud no hi és. Veig el seu cos però res més. Cap ànima travessa la meva. Només la dona i jo creuem espai i temps. Li torno el somriure. Ella també s’ha adonat del nostre moment. Sé que el valora tant com jo. En temps d'immediatesa, gestos com aquest són un obsequi. Encara camino pel vagó. Em pregunto si la multitud nota la meva presència. Si s'adonen que estic ocupant un espai. Em veuen passar pel seu costat, però em senten? Em senten com jo els sento a ells? Què és el que miren tan alienats? Què fan que no busquen mirades? No volen ser vistos? No volen ser sentits? Mentre camino sento una veu metal·litzada. “El que ningú et diu sobre l’èxit és …”. “POV tens 5 minuts per preparar-te…”. “Si vols aixecar-te d'hora prova…”. Miro totes les mans de la multitud, no reconec de quin dispositiu provenen els sons. La majoria té el dit a la pantalla, fent scroll. Penso  si la senyora gran del somriure en algun moment s’ha vist capficada en aquesta addicció. Els dits de la multitud no paren, en canvi, els ulls no es mouen. Des que han trobat un lloc on fer-se, el cap i els ulls han adaptat una posició. Miren els seus telèfons. Miren les seves pantalles. Miren la interfície. No estan al món sensible. Miren un món que jo no estic veient. Un món que només és accessible per mitjà de les pantalles. Habiten la virtualitat. Se sacien amb connexions fictícies. Són suficients per ells? No es veuen. Jo els veig. I ells a mi? La interfície els aliena. Els desconnecta d’aquest món sensible que compartim. S’adonen d’aquest distanciament? Penso en el meu avi. Quan em parla del metro ho fa amb nostàlgia. Als anys setanta les distraccions estaven acotades. La gent era present durant el trajecte. Els seus cossos hi eren. Les seves mirades travessaven d’altres. La màxima distracció al metro del meu avi era llegir "El Quijote". L’espai públic era de la gent, era comunitari. No és això el que hauríem d’anhelar? Potser ell tampoc coneixia tothom amb qui compartia el trajecte, però eren conscients de la presència de l’altre. Ara, en canvi, compartim espai sense compartir presència. La hiperconnexió ens distancia del que tenim davant. Les pantalles són el nou refugi. Són la nostra nova connexió. Som creadors d’un nou espai públic. Habitem un mar de bombolles digitals. Bombolles que no es toquen. Cap calor humana ens travessa. Urquinaona. La meva parada. Surto. Dono un últim cop d’ull a la multitud. La deixo enrere. Deixo enrere les pantalles, els cossos i la indiferència. Porto amb mi el somriure de la dona gran. El guardo com a record de resistència. Record de possibilitat. És plausible reconquerir els espais que nosaltres mateixos hem eclipsat. Reconquerir espais sense pantalles. Sense interfícies que ens desconnectin. Tornar al que és humà. Tornar a vincular-nos en el sensible.

Lector interpel·lat, la pròxima vegada que siguis al metro, prova-ho: una mirada potser és el primer pas per tornar-nos a trobar.