L'intrús
L’intrús
Com que cada dia fas el mateix recorregut i a la mateixa hora, tens alguns coneixements curiosos: saps el temps exacte que trigues d’una parada a una altra, que entre Glòries i la Monumental trobaràs un petit embús, que per Passeig de Gràcia aniràs sempre darrere d’un altre autobús…
També has adquirit l’habilitat de reconèixer cadascuna de les cares que fan aquest recorregut amb tu cada matí, així com la de saber en quines parades pugen o baixen totes elles.
És per això, pel costum, que quan una cosa, per petita que sigui, canvia; te n’adones.
És per això, que de seguida saps qui és l’intrús.
Duu ulleres de sol, camisa texana, un auricular en una orella i un llibre mal agafat sota el braç.
Porta el bitllet en una mà i la motxilla penjant-li de l’espatlla. La recolza al seient buit del teu costat i quan aconsegueix tancar-la, la retira i s’asseu.
Intentes no ser evident, procures mirar-lo de reüll perquè no et vegi escrutant-lo i et preguntes qui és aquest nou nano que puja al teu bus. Perquè sí, el consideres el teu bus, ja que ets qui puja primer a la parada d’origen.
Ell obre el seu llibre, un atrotinat volum de butxaca, com si no li importés haver trencat la teva rutina de les 7:56 del matí pujant a la parada de Fluvià. No pots evitar fixar-te en l’etiqueta del llibre solidari que hi duu enganxada. Amb sorpresa, apartes la vista i gires el teu propi llibre, rascant distretament la resta de la teva pròpia enganxina. Et preguntes si l’haurà comprat a la mateixa parada que tu. Ja no recordes on va ser. En compres massa, saps que són massa, però no ets capaç de resistir-te a una parada de llibres de segona mà amb una gran secció de fantasia.
“Sempre somniant”, et deia ta mare. “Sempre amb el cap als núvols”, afegia el teu pare. I tu somrius, perquè tenien raó. Ja t’has tornat a distreure per un petit canvi a la teva rutina.
L’autobús s’atura i pugen els usuaris de la parada de Roc Boronat.
Has de contenir un somriure quan la noia que sempre s’asseu al teu costat, i que baixa a la Plaça Tetuan, mira amb cara de pomes agres al teu company abans de seguir endavant buscant un nou i poc habitual, seient.
Quan l’autobús arrenca i es torna a parar al cap de pocs segons, tu tornes a la lectura; però quan porteu un minut sense moure-us i ell abaixa el llibre i estira el coll amb curiositat, l’imites i somrius.
—És normal —el tranquil·litzes—, aquest semàfor sempre triga molt.
I ell et mira, i s'apuja les ulleres fins a deixar-les recolzades sobre el cap.
—M’hi hauré d’acostumar, doncs — I et somriu.
I quan el bus arrenca, sembla que t’has perdut en els seus ulls foscos i saps que mai no podràs tornar a passar per aquell semàfor sense recordar aquell moment. Sense que el cor se't torni a saltar un batec.