Una altra mirada
El metro anava ple. Em sorprenia l’aglomeració, tanta gent tocant-se, però encara em sorprenia més el silenci, ningú no parlava amb ningú, semblava que ningú no mirava ningú. Molts estaven amb els els mòbils a les mans, alguns amb els auriculars, d’altres sense, alguns potser hi interactuaven -missatges a amics, a la família?-, la majoria simplement passaven pantalles. Alguns tenien la mirada baixa, sobre la seva falda, o aparentment perduda en els cossos de davant o en les finestres negres dels túnels inacabables. Una nena acaronava el cap d’un gos negre assegut entre les cames d’un home cec. A la meva dreta, una dona llegia el que em va semblar un llibre de poemes, amb una portada que vaig deduir que devia ser el poeta: una cara angulosa amb els ulls amagats rere unes ulleres de sol.
Feia una calor suau dins del vagó, però la gent semblava incòmoda, potser perquè anaven amb massa poca roba. Jo, en canvi, encara duia els vestits amples que em protegien tant de la calor com del fred i la cara tapada amb el mocador blau. De fet, tampoc tenia gaire res més. Havia arribat a la península feia una setmana. Del sud m’havien enviat a Barcelona i havia decidit que seria un bon lloc per quedar-m’hi, tot i que els meus plans depenien de moltes circumstàncies que a penes podia preveure.
Les estacions se succeïen ràpidament i s’anaven buidant els vagons. Ara em fixava com alguna gent que m’havia semblat entotsolada, indiferent o dispersa em mirava de cua d’ull o sense dissimul, amb curiositat; possiblement, mai no havien vist una tuareg d’ulls blaus com acabada de sortir del desert.
Amb el sotragueig i la cadència de les corbes suaus del trajecte, cansada com estava, em vaig endormiscar i vaig notar que el meu meu braç descansava en una altra pell. Sobtadament l’avantbraç que em feia de coixí es va apartar. Vaig alçar la cara i vaig veure uns ulls desconcertats. Li vaig somriure malgrat la tristor interior. El noi va deixar el barrot niquelat vora la porta i va baixar. Vaig seguir somrient mentre el noi s’estava palplantat a l’andana mirant com el comboi s’endinsava en la foscor. Propera parada, Joanic.
És curiós com passat el temps recordo el moment com si s’hagués trencat l´única corda del vell imzad que tant enyoro i penso que el noi, qui sap si jo també, encara érem massa joves per reconèixer-nos en l'acceptació més que en la tria.