Chopin al passadís
Chopin al passadís
Aquest passadís de l’estació de passeig de Gràcia sembla que cada dia s’allargui una mica més, se’m fa etern fins a enllaçar amb la groga. I quan porto la bossa, la motxilla i la roba d’esport dels nens, m’imagino a mi mateixa com una mula de càrrega. Ser família monoparental és molt dur, vaig rumiant mentre les rajoles passen lentament…
Des de fa uns dies, un raig de llum fa més plàcid el camí. Gairebé estic desitjant encarar el passadís i parar l’orella; el primer dia no m’ho podia ni creure: un nocturn de Chopin molt ben interpretat aconseguia que els passatgers en trànsit fessin un silenci estrany, gairebé cerimonial.
Ella estava totalment concentrada. Una dignitat que li traspuava per cada plec de la roba vella i els cabells bruts i mal pentinats. Un teclat senzill era el que les seves destres mans tocaven, però el feia sonar com un gran Stenway que estigués al Carneggie Hall.
Com a músic, vaig admirar la concentració enmig del brogit, el gran nivell tècnic i l’exquisida sensibilitat en interpretar les poètiques melodies tristes del nocturn del compositor polonès, mort de nostàlgia pel seu país, Polònia, on no podia tornar, ja que la Rússia dels tsars havia reprimit amb la força de les armes un intent de revolució.
El primer dia, quan em vaig ajupir per deixar-li unes monedes, les nostres mirades es van trobar. I de sobte ho vaig endevinar. Les seves faccions, la manera de mirar-me des d’uns ulls color maragda fina, la petita bandereta ucraïnesa al costat del cistell. Aquell passadís sorollós i inhòspit, aquells parracs i el senzill teclat eren com un palau de princeses en comparació al que aquesta dona deu haver viscut, vaig pensar.
A partir d’aquell dia, estava desitjant encarar les escales i escoltar l’ambient per si sentia les notes del nocturn en Mi bemoll. Els ulls se m’omplien de llàgrimes alguns dies, que em veia venir de lluny i s’entregava fins i tot una mica més a la nostàlgia i m’explicava el seu dolor amb les melodies inspirades.
Era dimecres. Em va estranyar no començar a sentir la melodia en iniciar el trajecte. Al lloc on es posava habitualment no hi era. El passadís tornava a ser inacabable i fosc sense la noia ucraïnesa i la seva música inefable.
En arribar a l’andana de la línia groga, de cop la vaig veure! No portava bossa, ni vaig veure el teclat per enlloc.
Quan vaig passar al seu costat, li vaig agafar suaument el braç, es va girar, i em va somriure lleument. Tenia uns cercles foscos al voltant dels ulls, que es veien inflats com d’haver plorat molt. Què et passa? Li vaig preguntar. Amb un fil de veu, em va semblar que em deia: mi marido, mi marido, la guerra, mi marido. I el plor ja no es podia aturar.
Tot va ser molt ràpid. El metro va entrar a l’estació. Amb un gest inesperat, es va desempallegar del meu braç i com si un director d’orquestra li hagués indicat que era el moment de començar a tocar, va saltar a la via.