Vagons de particularitats
Semblem formigues corrents cap amunt i avall, recorrent els túnels del metro en totes les direccions, una darrere de l'altra, com seguint un camí dibuixat en el mateix aire. Esquerra per als que van ràpid. Dreta per als que responen als missatges pendents. Si el vagó està ple, l'espai personal s'aprima tant que potser tens el clatell d'un nen recolzat sobre la cuixa.
Si Plaça Catalunya és el cor de la ciutat, el metro és segurament l'intestí prim. Amb tot, si dins d'aquest infinit acte enfoques les pupil·les, pots arribar a trobar una sorpresa dins de la marxa de caretes. Potser una dona gran que porta els cabells curts virolats i unes ulleres gegants que saps que ha viscut una vida molt interessant i no té por de res. O una mare cansada amb el seu nadó al coll que es deixa caure al seient d’un home que, tot i que fa tres hores que no fuma, dotze hores que no s’asseu i més encara que no dorm, ha decidit que aquesta dona mereix un descans de la maternitat. Fins i tot pots trobar una joveneta que escriu en un diari molt desgastat amb un bolígraf mossegat que també ha enfocat la mirada i ha trobat, com jo, un tresor.
La meva germana petita i jo, agafàvem el metro cada dia, durant cinc dies a la setmana, dos cops per dia durant tot el curs escolar. Com que jo era 7 anys més gran que ella, coincidir al mateix collegi era tan estrany i especial com el dia en què els planetes s'alineen. Per tant, durant aquest exclusiu any, la Joana i jo compartíem tots els trajectes del metro. Cada dia a dos quarts de vuit, sense falta, la meva àvia ens despertava amb dos Cacaolats calents a la taula. Anàvem tan de pressa que no ens aturàvem fins a arribar a la mateixa via. Un cop els nostres culs trobaven dos seients blaus lliures, com si fos un ritual, remugàvem de la duració del trajecte.
Per passar el temps, jugàvem a endevinar “particularitats” de les persones assegudes al nostre vagó. La Joana tenia la facilitat de sempre trobar professores i perruquers. Cal dir que la Joana volia ser professora, i a més, trobava que tots els homes calbs havien de ser perruquers o fisioterapeutes, de manera que era molt probable que trobés uns 15 perruquers i 5 físios cada dia. A mi m’agradava més trobar escriptors i administratius, i a vegades, ballarines i estudiants de medicina. Els secrets per a una bona identificació eren les ungles, les sabates i el pentinat. Quan veia un home amb les ungles llargues només d’una mà, ja sabia que era un guitarrista o baixista. Si les seves sabates eren unes Vans, baixista de grup de rock introvertit que no té xicota, però sí que té un grup d’amics de tota la vida. Però si el guitarrista portava mocassins marrons de punta quadrada, era un pare de família aficionat al flamenc. I si portava un barret, no era pare de família perquè mai no es podria comprometre amb només una dona.
Podria omplir centenars de llibretes amb totes les històries que vam trobar. Aquell any va passar molt de pressa, i cinc anys després la Joana va morir de leucèmia. M’agrada pensar que els vagons acumulen totes les nostres històries com caixes del temps que mai seran trobades. Ben segur tots els pensaments que tenim als vagons en els trajectes de més de 25 minuts es queden atrapats entre les baranes i els cristalls. El riure de la Joana està amagat en un d’aquests vagons, esperant que el trobi, formant una estela amb l’eco al mig de totes les persones que viatgen. Encara avui dia, cada cop que m’assec al metro i veig una professora, somric.