Un dia inesperat
Aquell era un matí com qualsevol altre. Em vaig llevar i vaig seguir la rutina de la meva companya de pis. Com cada dia, ja tenia ganes de sortir de casa. Tot i així, ella encara s'havia de dutxar, pentinar, vestir i posar-se aquelles sabates que feien olor…d'anar a passejar. Jo necessitava menys temps per estar llesta, i ja feia estona que ho estava, però no hi havia manera de sortir. Encara havíem d'esmorzar. I llavors sí, per fi, arribava el moment.
Que curt se'm fa, cada matí, aquell passeig!
La Mia es passava més hores fora de casa que a casa. “Ho sento, me n’he d’anar a treballar” em deia amb to de tristesa.Però si l’entristia, perquè ho feia cada matí? Jo no ho podia entendre.
Passaven els minuts però no se n’anava, aquell dia semblava diferent, especial… Què li devia passar?
Alguna cosa hauria d'haver-me ensumat quan ja de bon matí mirava tant el rellotge. El sol es preparava per sortir i, a ella, els ulls li brillaven, fins i tot em va semblar que el carrer feia una olor diferent. I creieu-me que d'això en sé molt.
Quan vam tornar, la Mia havia anat de pressa cap a la cuina a preparar bosses, vaig veure com agafava aigua i menjar. Jo cada vegada estava més nerviosa i, amb una alegria incontrolable al cos, no podia deixar de bellugar la cua. Mentalment creuava els dits perquè se m'endugués amb ella, fes el que fes. Vaig veure com s'apropava a la seva bossa, en treia la cartera i revisava el seu bitllet de metro. De cop vaig malpensar, potser no se'm podia emportar allà on anava!
Però finalment sí, em va tornar a posar la corretja i va preparar el morrió i llavors sí, amb cara d’entusiasme, em va dir “Avui preparem un dia diferent”...La cua va parar de bellugar-se… potser no era tan bona idea. I si em volia dur al veterinari? Però per què? Aquell mal de panxa que havia tingut ja se m’havia curat uns dies abans.
Finalment vam tornar a sortir de casa. Vam anar fins a l'estació i ens vam dirigir al final de l'andana. Em vaig sentir alleujada, aquell no era el trajecte fins al doctor. Jo mirava la llarga llista de parades, no gosava moure'm del costat de la Mia però, de tant en tant, mirava per la finestra. Viatjar en metro m'agradava molt, sempre hi veia cares i personalitats diferents. Em col·locava a qualsevol lloc, sempre intentant no molestar. Les sabates dels humans em cridaven l'atenció, hi havia qui portava botes, esportives, sandàlies, de taló,... tot un ampli ventall d’estils. Semblava que tothom vivia en una època diferent de l’any. Que estrany em semblava..
De tant en tant, el metro feia la seva parada, llavors jo mirava la Mia i ella també em mirava a mi. "Tot en ordre", pensava per dins.
Per fi va arribar la nostra parada i vam preparar-nos per baixar. “Vinga, anem-hi”, em va xiuxiuejar la Mia.
En sortir, gairebé ens enlluerna el sol que ja estava dalt de tot del cel. Passejant vam arribar al parc de la ciutat. La Mia es va aturar, hi havia una taula ben parada i va saludar. "Hola, nina", va dir, i va afegir: "Que no saludes, Garnatxa?" Vaig aixecar la mirada,...oh i tant, era l'Anna, la seva millor amiga que també anava amb el seu company de pis, en Furmint. Feia molt temps que no ens vèiem. De cop i volta van treure els plats, fins i tot n'hi havia un per a mi. Se'm va alegrar l'ànima, un pícnic!
Que amagat que ho duia la Mia, per sorprendre'm! Bon profit!