LA DONA I EL NEN

Tikiti

La Cinta va arribar a la Plaça Espanya amb les sabates rosegades i els cabells recollits. A la maleteta, ridícula entre tanta immensitat, dos vestits, uns enagos i un rosari de l’àvia. A casa deien que a Barcelona hi havia feina i que els rínxols negres a l’alçada del coll eren de deixadesa.


Allà palplantada, els vehicles furients amunt i avall i les munions de gent que s’entaforaven per tot arreu la van atemorir. Va mirar amunt, sense trobar l’horitzó que al poble sempre li servia per orientar-se.


Amb els pits descoberts i els cabells nus sobre les espatlles, tant se li’n feia, a l’estàtua que la guaitava, de la correcció i de les maneres del seu posat.


La Cinta va relaxar les espatlles. Va semblar-li que aquella dona de pedra, amb un somrís llunyà, li indicava de baixar pel Paral·lel i, provant d’assimilar a glopades la immensitat dels edificis, va comptar parades de bus fins trobar miraculosament el carrer i la pensió.


[…]


Al Poble Sec s’hi vivia bé, ja era una mica com un poble. Va servir a una casa de la zona alta un temps, però no s’hi acabava de trobar. I, malgrat la mandra de matinar, de seguida va acceptar donar un cop de mà a la peixateria del mercat del Ninot on feia els encàrrecs. No va trigar a acostumar-se al trajecte de la nova línia de bus, el 50, guiat per l’ànima del tramvia predecessor.


A la plaça Espanya, en tornar de la feina, alçava el cap i agraïa a aquella verge immòbil les benediccions, convençuda que intercedia per ella, sense església, sense designis de capellans o sermons… A aquelles alçades, ja s’atrevia a escurçar –servant el decor, Déu ens en guard– les vores dels vestits a l’estiu, i ja havia après a no enrojolar-se amb les floretes que de tant en tant arribaven d’alguna cantonada.


[…]


En Josep no li’n va dedicar gaires, de floretes. Era un home eixut, que amagava unes dents tortes i que, com ella, havia vingut a la ciutat a guanyar-se la vida. Semblava rude, però amb un parell de converses, els ulls se li fonien de tendresa. L’instint la va persuadir que era un bon home i no va dubtar a festejar-hi. Precisament es van conèixer allà mateix, davant de l’estàtua, en baixar del bus, després d’haver coincidit en tres trajectes.


[…]


Una tarda, la Cinta es va sorprendre –i molt– en redescobrir que a la dona de pedra l’acompanyava un nen amb una àmfora. No és que no l’hagués vist abans, simplement, no s’hi havia fixat amb atenció. Com va enriolar-se quan, unes setmanes més tard, el ventre rodó ja no la deixava botonar-se el vestit. En Josep i, més tard, en Josepet, mai no van saber de la complicitat enigmàtica de secret infantil de la Cinta amb la dona de pedra.


[…]


Quan l’estàtua va desaparèixer en unes obres que ella no acabava d’entendre, la ciutat semblà no adonar-se’n, amb el seu reguitzell vermell de busos i el formiguer imparable de gent, però la Cinta es va entristir. El Josep la trobava estranya. En Josepet, sense saber ben bé què li passava a la mare, l’abraçava més fort.


[…]


Els anys van passar en un sospir. Agafada d’en Josepet i d’un bastó, la Cinta sempre demanava passejar per davant de les columnes sense sostre del Paral·lel. En Josepet mai no havia sabut què duia la mare a aquell indret tan curiós, tot i que sospitava que l’estàtua de Ridaura alguna cosa hi tenia a veure. Recorda que, de petit, la mare un dia va fer un bot de contenta quan, en baixar del bus, la va veure allà, com si hagués retrobat algú ben estimat. Aquella estàtua, que segons com la miraves, semblava esbossar un somrís… 

T'ha agradat? Pots compartir-lo!