Els passatgers desapareguts
Quan viatjàvem en transport públic per Barcelona, sovint el pare aprofitava l’estona per narrar-me històries. Una en concret, que mai esborraré de la memòria, me la relatà mentre recorríem un dia d’estiu la línia 5 del metro.
Els fets succeïren suposadament molts anys enrere, quan els vehicles que circulaven sobre rails per sota dels carrers de Barcelona no eren encara trens impulsats per motors elèctrics, sinó una mena de carruatges tirats per bèsties de càrrega les quals, un cop introduïdes en aquell món soterrani, ja mai més tornaven a veure la llum del dia. Sembla ser que un dia un d’aquests carruatges no va arribar a l’estació de destinació. Aleshores, un grup de rescat equipat amb làmpades de petroli va emprendre la recerca. A un punt determinat del túnel, hi van trobar els cadàvers dels dos cavalls estesos sobre les vies. Dels disset passatgers, però, no n'hi havia ni rastre. Va passar el temps i aquell succés es va oblidar. Aviat van començar a funcionar els primers trens elèctrics. Certa vegada que un d’ells es quedà detingut enmig d’un túnel a causa d’un tall del subministrament, uns quants viatgers van assegurar que, mentre s'esperaven per reprendre la marxa, en una galeria lateral havien pogut distingir uns punts de llum i van pensar que algú acudia al seu rescat; però l’ajuda no arribà fins una hora més tard i mentrestant els enigmàtics llums ja s’havien esfumat.
En acabar el relat i adoptant un to misteriós, el pare va compartir amb mi les seves sospites. Pensava que el grup originari de viatgers desapareguts, que segons la premsa l’integraven persones de diferents famílies, sexes i edat, per algun motiu incert potser havia decidit d’habitar en els nombrosos espais formats per galeries, túnels i sales que integraven la xarxa subterrània de serveis, barrejant-se de tant en tant amb els usuaris habituals del metro.
Poc després de la mort del pare, una nit viatjava a dintre d’un vagó, també de la línia 5, quan em va cridar l’atenció la presència, tot just al meu davant, d’una dona de mitjana edat a qui acompanyava una nena. Era com si anessin vestides d’una altra època. En creuar la mirada amb la d’elles, totes dues van abaixar el cap i la mare va xiuxiuejar alguna cosa a l’orella de la nena. A la següent estació van abandonar el tren de manera precipitada, un instant abans que es tanquessin les portes.
Uns mesos més tard, vaig coincidir a l’andana d’una estació de la mateixa línia amb un vell que també semblava anar vestit com ho feia la gent a principis del segle XX. L’home, després d’encaixar-se un monocle, consultà un rellotge d’or dels de butxaca i començà a furgar a dintre d’una paperera. Del seu interior en va treure un tros d’entrepà que guardà discretament en una bossa de plàstic. Sense pensar-m’ho m’hi vaig acostar i, agafant-lo amb delicadesa per l’avantbraç, li vaig dir: “Per mi no heu de patir: no només no us delataré, sinó que si algú de vosaltres necessita qualsevol cosa de l’exterior, us ajudaré”. L’home em mirà de cap a peus, iniciant un gest com si anés a fugir. Però en canvi va somriure mentre em deia “gràcies” amb una veueta gairebé inaudible, rebutjà amb amabilitat el meu oferiment i adreçà els seus passos cap a una altra paperera.