De camí cap a casa
Era una tarda de dijous a Barcelona i jo havia acabat la feina més aviat que de costum. Vaig decidir agafar el metro per tornar a casa, però vaig arribar a la parada just en el moment en què el tren sortia corrents. Vaig pensar que esperar el següent tren seria una pèrdua de temps, així que vaig decidir agafar el bus.
Quan va arribar el bus, vaig entrar i vaig buscar un seient. Vaig veure un lloc lliure a la part posterior del vehicle i em vaig precipitar a agafar-lo. Però vaig cometre un error: vaig oblidar mirar bé on posava els peus i vaig acabar trepitjant-li la sabata a un home que estava assegut al davant meu.
- Ho sento molt, li he trepitjat la sabata! -vaig dir-li avergonyit.
- No et preocupis, no ha passat res -em va respondre l'home amb un somriure.
Vaig decidir demanar-li disculpes de nou i, per intentar trencar la tensió, vaig afegir:
- Això és el que passa quan intentes fer les coses amb rapidesa.
El home va riure i em va respondre:
- Sí, tot el que va ràpid, malament acaba.
Vam seguir conversant i rient durant el trajecte fins que el bus es va aturar de sobte. Vaig veure que algú havia accionat el botó d'emergència perquè algú havia perdut el seu telèfon mòbil. El conductor va avisar per megafonia que tothom havia de baixar del bus perquè el vehicle havia de ser revisat.
Quan vam baixar del bus, vaig veure que tots els passatgers estaven rient i de bon humor. Semblava que la situació havia creat un clima de germanor entre nosaltres. Vaig fer una última broma per acabar de trencar la gelosia:
- Mira el costum que tenim els barcelonins d'ajudar-nos els uns als altres. Quin esperit de comunitat!
Tots vam riure i ens vam acomiadar amb un somriure a la cara. Vaig continuar el meu camí cap a casa, satisfet de la petita aventura que havia viscut a bord del bus de TMB.