Últim metro
No vam arribar ni a besar-nos, però ell va ser el meu primer amor.
Les nostres trobades d'adolescents no van rebre la carícia del sol ni el titil·lar dels estels; feien olor de subsòl i sonaven a sotragueig sobre les vies. El nostre banc no reposava en un parc; es cruspia Barcelona cada dia.
El vaig conèixer un divendres a la nit. La Sara i jo, cada setmana, devoràvem les estrenes del Coliseum (ella amb les seves crispetes i jo amb els meus caramels), i després la xocolata del Cafè Zurich. Aquella tarda ens va impactar “Tú y yo”, amb Cary Grant i Deborah Kerr. Volaven les hores comentant-la. Se’ns va fer tard.
La Sara anava a casa caminant, però jo no. Vaig agafar l’últim metro.
Ell pujà a la següent parada. Va seure davant meu. Lluïa un somriure tímid i uns ulls esmunyedissos que apuntaven als meus caramels. Érem dos desconeguts reunits pel destí en un mateix trajecte. No el d’un creuer travessant l’oceà, però sí el d’un vagó de metro.
Vaig pensar: “Tú y yo”.
Vaig seure al seu costat, aixecant la mà on portava la capseta.
- En vols un? Són de regalèssia.
- Mai els he tastat.
En va provar un. Li va encantar.
Jo vaig tastar uns minuts la seva companyia. Em va enlluernar.
Vam parlar. De què? Tant era.
Vam riure. De què? De tot.
- Baixo a la següent -vaig dir.
- Ens veiem un altre dia?
- Aquí mateix, en una setmana, si vols.
Vaig buscar-li els ulls, i la seva mirada va fer diana en algun racó de mi mateixa que jo ni tan sols sabia que existia, que segurament no havia existit fins aquella nit.
Els divendres, amb la Sara, manteníem l’estrena al Coliseum i el tastet al Zurich; però jo esperava, sobretot, el nostre "Tú y yo" a l’últim metro.
Començàvem agafant un caramel cadascun. Brindis amb glucosa.
Xerrades i rialles i somnis de regalèssia, durant mesos, al nostre banc.
Tinc ancorat a l’ànima aquell últim viatge. Eren temps sense mòbils, i ens vam emplaçar passades les vacances. Li vaig donar la capseta.
- Ja me la tornaràs.
- Segur! Aquí t’esperarem, ella i jo.
L’estiu hauria d'haver estat només un interludi, però no ho va ser. En absolut. Jo no sabia que el meu nou institut parlaria una altra llengua, que viuria en un altre continent. La multinacional on treballava el meu pare ens va enviar als Estats Units.
Miro enrere. Estic satisfeta amb la meva vida.
He tingut fills i nets als quals estimo amb bogeria. He tingut més somriures que llàgrimes. He tingut carícies de sol i titil·lar d'estels, a dojo. Però aquell raconet de mi mateixa, el d'ell, encara hi és. Veig amb certa freqüència "Tú y yo" (aquí es diu "An affair to remember"). Sembla impossible que aquell últim metro romangui encara tan present, però és així.
Em dic: "L’agafo una última vegada?". "Sí! ", em responc.
Pessigo els meus estalvis per viatjar en el temps, al passat; pujo a un avió que creua l'Atlàntic, com cinquanta anys enrere, però en sentit contrari.
- A quina hora tanca el metro? – pregunto al cambrer del Zurich.
- A les dues. Avui és divendres.
Falten quatre hores. L’última me la passo asseguda a l'andana, mastegant records, esperant l’últim metro.
Acaba d'arribar.
Hi pujo.
Em sento com en els vells temps, com en els bells temps; com la princesa d'un palau mòbil.
M'assec al nostre banc.
A la següent estació hi puja només una persona.
És un avi.
Porta a la mà una capseta de caramels.
S'asseu al meu costat.
- En vols un? - pregunta, mirant-me als ulls.
Són de regalèssia.