Una amistat anecdòtica
Aquest no és un episodi inventat o maquillat, tot i que, mal m'està dir-ho, pugui semblar-ho. No és més, doncs, que un gran seguit de coincidències.
Era un dilluns qualsevol, com tants d'altres. Em vaig despertar a les 7:00 del matí per anar a la universitat. Estava especialment nerviosa. Era el meu 20è aniversari i soc d'aquestes persones que vol passar desapercebuda el dia que fa anys. El que em tenia preocupada, però, era l'exposició d'un treball a classe, i el poc temps que havia tingut per memoritzar-la. Així, ja vestida, vaig sortir de casa cap a l'estació de tren.
Un cop a plaça Espanya, havia d'agafar l'autobús. Només va caldre esperar 2 minuts. Per sort, quedaven encara set parades per arribar al meu destí. Prou temps per seure i llegir el guió que m'havia preparat el dia anterior per a la presentació.
Ja asseguda, em vaig submergir en els meus apunts. L'autobús va recórrer plaça Catalunya, Arc de Triomf... Estava completament aïllada del meu voltant quan, de sobte, vaig notar dues mirades. A la fila de davant, hi tenia dues persones. Una d'elles era un noi jove, amb cabells foscos. Al seu costat, hi seia una senyora de mitjana edat. Els vaig donar un cop d'ull, dissimulant. El noi mirava repetidament un paper on aparentment escrivia, i després mirava endavant. La senyora, intermitentment, es fixava en nosaltres, sorpresa. Vaig comprovar que no tingués cap taca a la camisa. No vaig fer-ne més cas, hi vaig continuar estudiant. Uns minuts més tard, arribava a la meva parada.
Surto de classe contenta, l'exposició ha anat molt bé. Em dirigeixo novament a la parada d'autobús per desfer el camí. Ara sí, puc seure i entretenir-me amb el mòbil. Obro Instagram i veig que he rebut un missatge d'un usuari desconegut. Soc prou curiosa, i obro la conversa. Veig, d'entrada, una imatge. No l'entenc, penso. Llegeixo el text: "Espero que t'agradi, és d'aquest matí". M'hi torno a fixar. Hi reconec la meva camisa de ratlles, els meus cabells rossos, els ulls, i un feix de papers. Al voltant, tot de persones assegudes i dretes, sense cara. Em quedo astorada. Encaixo les peces i reacciono immediatament. Escric: "No m'ho puc creure. Ets el noi que hi havia just davant meu a l'autobús?". Obtinc resposta molt ràpid: "Sí. No t'espantis, només t'he volgut dibuixar, és la meva passió. Sempre agafo l'autobús i m'adono que a primera hora, tothom se centra en el mòbil i té la mirada perduda. Tu, en canvi, la tenies desperta i concentrada, i l'he volgut dibuixar".
Imagino que, arribats a aquest punt, us preguntareu com va saber com em deia, com havia pogut arribar al meu perfil d'Instagram. Aquesta va ser la meva següent pregunta. Em va explicar que havia llegit el meu nom i cognom al guió del meu treball, que apareixia a totes les pàgines.
La veritat és que, lluny d'incomodar-me, em va semblar molt especial, i un bon regal d'aniversari. Li vaig donar les gràcies i no en vaig esperar res més.
Aquí la història és que, a partir d'aleshores, vam ser conscients que coincidíem a l'autobús quasi cada dia, un l'agafava per anar a treballar i l'altre per anar a la universitat. El següent dia que ens vam veure no vam poder evitar riure i saludar-nos. De mica en mica vam agafar confiança i parlàvem cada matí. Avui dia, ja en fa cinc d'anys d'aquesta curiosa anècdota, i som grans amics. Ja no ens veiem a l'autobús, jo he acabat la carrera, ell ha canviat de feina. Però la nostra amistat, que va començar allà dins, em fa l'afecte que perdurarà molt més enllà.