Marina
Si tots els cops que he marxat de casa fossin com el d'aquell insòlit març, ben segur que no els hauria oblidat.
La quietud silenciosa que creixia exponencialment durant la nit m'inquietava a mesura que avançava pels carrers coberts pel tel de la incertesa. Sense que pogués parar-me a sentir la por, caminava amb pas ferm, decidit. Instantàniament, a la parada, l'espera es convertí en una escena de terror estimulat per la tensió equivalent a la d'un bosc obscur on les feres, des de la malesa, s'apropen lentament a la presa. Tot just quan començava a notar l'alè fantasmal de la culpa, el bus aparegué.
He de dir, però, que pocs minuts després de trepitjar el terra gris i moll del vehicle, les finestres començaren a mostrar un paisatge irreal encapçalat pel flaix difós d'imatges de la ciutat i el seu enllumenat que convergien formant una mena de túnel espaciotemporal. Quelcom intangible va interrompre-ho tot, inclòs a mi mateix. Encara avui ho recordo com una de les majors experiències sensorials que he viscut, fins al punt de pensar que potser vaig ser dels únics privilegiats que han pogut viatjar en el temps.
Personat al meu destí, la fantasia mental que havia creat, aliena del meu subconscient, s'aturà en sec. La solitud pertorbadora que inundava els carrers de Barcelona recuperà el protagonisme mentre jo em preguntava com havia estat possible abstreure'm tant amb el simple acte de recolzar el cap a la finestra d'un bus nit.