Contrastos
Metroooo!!! Hem anat en metrooo!!!
Han passat molts anys i a casa encara recordem la primera vegada que els nostres fills, la Martina i el Jaume, van viatjar en metro. Petits com dues puces, expectants davant del gran viatge, la seva aventura urbana contenia un transport que mai no havien vist. Ells, nens de natura i bosc, sempre havien viscut entre arbres i aire pur, sol i llum, amb l'única companyia familiar d’adults i dels seus estimats animals, els éssers més fidels, amb els quals sempre jugaven i conversaven. I ara s’enfrontaven a un repte, una odissea freda, grisa, sorollosa i fosca a la boca del túnel.
Podria haver estat d’una altra forma perquè la ciutat, fins ara, mai no ens havia cridat. El nostre era un entorn segur, de poca pressa i sobretaules eternes, de postes de sol gran bellesa: no necessitàvem res més. Tot era brillant i innocent, res no ens movia a modificar els nostres plans, aquells que havíem somiat i es materialitzaven en l’ideal assolible
Però va succeir. No sé si anomenar-lo canvi perquè mai ens va semblar una oportunitat. Va sorgir i ens vam apuntar a aquell del tsunami , del qual en desconeixíem la magnitud. I amb la promesa de sempre i en poc temps, tornar a la nostra llar.
Amb els nervis rondant per tot el cos vam parlar amb els nostres fills. Els vam explicar que hi havia més mons, a part del que ells coneixien. Els seus ulls, més oberts que mai, ens demanaven que seguíssim el nostre instint. I van ser aquells fars brillants els que ens van acompanyar en tots els preparatius. La llum de la infància sempre ho posa més fàcil. No sé quan adquirim i ens contagiem d’aquella por de provar l’emoció davant de les coses desconegudes. M’agradaria creure en les reencarnacions per purificar la frustració que sempre em crea fallar abans de, ni tal sols, actuar.
Va arribar el dia: la ciutat ens va mostrar la seva cara després d’un esgotador viatge. Plena de gent, de soroll, però amb poques mirades sinceres davant dels ulls. Caos, circulació i, enmig de tot, lluïen dos éssers diminuts, sense tancar la boca davant del desordre que mai no havien experimentat.
Aviat van aparèixer aquelles escales que, segons els nostres petits, ens portarien al centre de la terra; nosaltres, falsos savis adults, sabíem que era tan simple com un metro ple de gom a gom.
Va costar, d'arribar a l’andana: les cames curtes amb motxilla dels nostres dos aventurers no arribaven a la destinació, davant d'aquella facilitat aparent del pas lleuger i absent dels adults. Mentrestant, nosaltres respiràvem amb dificultat, suportant l’aire aviciat. El pes de la responsabilitat i de les decisions mal preses recorria en forma de núvol el nostre cap. I envoltats de gent, teníem la sensació de vertigen davant de totes les persones que realitzaven els seus recorreguts vitals amb pressa.
Els nostres fills, agafats de la mà, esperaven amb il·lusió el vagó, que aviat trauria el cap. Mai no he vist aquell anhel davant de tanta obscuritat. Un punt de llum, cada cop més gran, va donar pas al cowboy. I en aquell moment, el flash de l’amor es va activar i vam rebre una abraçada agraïda de tots dos.
Avui el record s’ha intensificat: en un dia important, el nostre fill Jaume es prepara per conduir el primer vagó no contaminant de la nostra ciutat. La seva germana, la Martina, somriu, mentre ell talla el cordó inaugural. I nosaltres, amb els ulls brillants aquest cop, gaudim per haver aconseguit que el record tan viu hagi sumat una vida millor.