Sensacions
Cada vegada que agafo la L1 de metro a Rocafort noto alguna cosa diferent. No sé com ocorre, però així és. Sempre penso que de segur que és només cosa de la meva imaginació, però que em passi tan sovint, no ho puc entendre. Avui, com cada dia de la setmana que vaig a treballar, he baixat els graons que connecten amb el carrer Calàbria en direcció a l'Hospital de Bellvitge. Quan he picat el bitllet i he passat la barrera, ha començat de nou aquesta estranya sensació. Un calfred m’ha recorregut tota l’espinada i he hagut d’aturar-me. A poc a poc he anat baixant els graons i una pressió al pit m’impedia de respirar amb normalitat. En aquest moment, una velleta s’ha aturat al meu costat i m’ha preguntat:
– Senyora, es troba bé? La veig una mica pàl·lida.
– Sí, sí. Em trobo bé. L’únic és que m’ha faltat una mica l’aire i estic intentant refer-me’n.
– Si és així, baixem totes dues juntes i ens ajudem.
Totes dues ens hem agafat pels braços l’una a l’altra i, amb molta tranquil·litat, hem anat baixant els graons. Quan hem arribat a l’últim, he començat a trobar-me una mica millor i totes dues ens hem assegut en un dels bancs de la paret. Allí, la velleta m’ha fet una pregunta que m’ha amoïnat.
– Senyora, sembla que en aquesta hora tardarà a venir el metro.
Jo no entenia com podia dir allò si en aquesta hora que agafo el metro per anar a treballar sol haver-n'hi bastants de seguits. Quan he girat el cap per veure si venia el pròxim vagó, m’he fixat que no hi havia cap indicació en el panell i, a més a més, no hi havia ningú més en tota l’estació.
– Disculpi que li faci aquesta pregunta, però no li sembla estrany que no hi hagi cap anunci al panell i que no hi hagi ningú en tota l’estació?
La velleta girà el cap en l’altra direcció i respongué.
– Si s’hi fixa, allà hi ha el meu net jugant a pilota, no el veu?
Jo no veia ningú i ella ho notà. De seguida es tornà a girar cap a mi i em respongué:
– Sembla mentida que no el vegi. Si s’hi fixa, està allà dins, al túnel. Encara no el veu?–
Quan em va assenyalar en aquella direcció, vaig veure el nen a dintre del túnel, jugant amb la pilota. Sense pensar-m'ho dues vegades, em vaig aixecar i li vaig dir a la velleta:
– Allà no pot estar, vaig a treure’l.
Abans d’anar cap allà, la velleta havia desaparegut. No entenia res de res però vaig córrer en direcció al nen i vaig fer un bot a l’andana. De sobte, quan ja havia aconseguit agafar-lo, una gran llum enlluernadora aparegué davant nostre i ja tot es feu fosc.
Dues noies baixen els graons cap a l’andana i observen un cartell que hi ha penjat al costat del nom. Hi ha alguna cosa que els crida l’atenció i llegeixen: “19 de juny, 40 anys de l’atropellament d’aquesta andana. Un nen, una senyora i una velleta moriren atropellats per un vagó. Esperem que mai més no torni a ocórrer. Els familiars seguim recordant-los.”