LA BOSSA
Aquell dimarts, el metro anava ple, com sempre en aquella hora. En Marc es va col·locar a prop de les portes, aferrat a la barra metàl·lica. No li agradava quedar atrapat entre la gent. Necessitava veure les sortides, tenir una via d’escapament. Va passar-se la mà pels cabells, un tic que li sortia sempre que estava nerviós. Davant seu, una dona jove amb una bossa gran de lona mirava el mòbil amb un aire absent. Al costat, un home de cabells grisos fullejava el diari, ignorant la multitud. Quan el tren va frenar bruscament a l'estació de Diagonal, una motxilla va caure al terra i algú va murmurar una disculpa.
Tot semblava dins la normalitat, però en Marc va notar un detall estrany. La bossa gran era allà, però la noia havia desaparegut. La recordava bé, havia pujat a Sagrada Família, en canvi no havia vist com baixava. La bossa era al terra, sola, entre els seients. Va mirar al voltant, buscant la dona, però res. Alguna cosa no quadrava.
Els minuts van passar i ningú semblava adonar-se d’aquella bossa abandonada. En Marc va notar un nus a l’estómac. Havia de fer alguna cosa? Avisar algú? O potser era només una distracció i aviat tornaria? En arribar a Entença un jove amb auriculars va entrar i, sense pensar-ho gaire, va recollir la bossa amb un moviment ràpid i segur. Va mirar a banda i banda, amb una rapidesa calculada, com assegurant-se que ningú no l’observava. En Marc va contenir la respiració, però el noi només la va col·locar al seu costat, com si fos seva.
Quan el metro va parar a Sants Estació, el jove es va aixecar i, amb una naturalitat sorprenent, va deixar la bossa sobre el seient i va sortir del vagó. Ningú semblava notar res estrany, excepte en Marc. A la següent parada una dona de mitjana edat amb ulleres de sol, va agafar la bossa i la va posar a la seva falda.
En Marc es va començar a inquietar. Què estava passant? Per què la bossa canviava de mans de manera tan subtil i constant? Estava en mig d’una operació secreta? Què hi havia a dins? Va pensar en baixar i avisar a seguretat, però en aquell moment, la dona de les ulleres de sol es va aixecar i es va dirigir a la porta. Just abans que es tanquessin, va deixar la bossa al terra i va sortir.
El metro va arrencar de nou, i en Marc va quedar mirant la bossa, solitària al terra. Va fer l'intent d'ajupir-se per mirar dins, però en aquell moment un home vestit de gris, que no havia cridat l’atenció fins ara, es va inclinar, la va recollir i la va obrir lleugerament. Els seus ulls es van il·luminar per un instant, i un somriure dissimulat va esbossar-se als seus llavis. La va tancar de nou i, quan van arribar a Badal, va sortir del vagó carregat amb la bossa.
En Marc es va quedar allà, paralitzat. Mai no sabria què contenia ni per què passava de mà en mà amb tanta discreció. Però una cosa era segura: El metro de Barcelona amaga molts més secrets dels que sembla a primera vista.