Història d'un vell amor
L'àvia es va morir de part quan donava al llum el tercer dels seus fills.
L'avi va pujar els nens tot sol i no es va tornar a casar.
Fa temps es va mudar de barri, i es va traslladar al Carmel, a una casa del carrer Passerell.
Fa un parell de mesos va anar al metge de l'ambulatori, que li va diagnosticar una pneumònia, i el va enviar a l'hospital.
Em va trucar i em va dir que no ens preocupéssim, que si podia anar a casa seva i portar-li algunes peces de roba i unes cartes que guardava a la tauleta de nit.
Vaig obrir el calaix i al fons hi havia una gruixuda pila de cartes d'una delicada cal·ligrafia, lligades amb una cinta de seda. Els sobres estaven esgrogueïts i tacats de la fusta del calaix.
Vaig contenir la curiositat i les vaig guardar.
Nerviosa i preocupada vaig agafar el cotxe fins a l'hospital.
L'av, no es que fos vell, però havia agafat por i em va dir que no sabia si se'n sortiria.
Em va preguntar si tenia pressa i em va demanar que li llegís algunes d'aquelles cartes.
Els fulls estaven gastats d'haver-los llegit moltes vegades.
Eren cartes d'amor, d'un vell amor que començava abans de conèixer l'àvia, que ocupaven força anys i que signava una tal Angèlica desde l'Argentina.
Pel que sembla, ella havia estat sindicalista o simpatitzant de l'esquerra; i quan va esclatar la guerra, va fugir a Sudamèrica amb la seva família, per por de ser represaliats, com va succeir a tants.
Allà van refer les seves vides, i la possibilitat de tornar a Espanya va ser un desig que van anar retardant, i molts van acabar per morir lluny i amb nostàlgia.
Eren cartes d'amor, d'un amor gran i profund, que creuaven l'oceà, i li omplien a l'avi el cor.
Cartes de les coses quotidianes, i de l'especial i fort que era aquest sentiment, capaç de creuar mig món.
En una d'elles, la fotografia de l'Angèlica i l'avi, quasi adolescents; joves congelats en el temps, per sempre més.
A les tardes, durant uns quants dies, el vaig anar a visitar i li vaig llegir aquelles cartes que acabaven feia una pila d'anys.
Les últimes parlen del matrimoni d'ella, que es casava perquè havia trobat un bon home, i reunir-se amb l'avi era impossible.
I al final la caligrafia delicada que escriu un adeu, però que continua afirmant aquest amor contra les idees i la distància. I el desig que de veritat hi hagi un altre món per tornar-se a trobar.
L'avi, sec i seriós, va atresorar durant quasi tota la seva vida el do d'un amor de veritat.
Es va anar recuperant de la pneumònia, i li van donar l'alta.
Jo no li vaig preguntar res, les cartes eren massa personals.
L'avi va tornar a la seva vida de sempre. I amb el bon temps va reprendre les seves passejades a la platja.
Agafa l'autobús fins a Horta i allà el metro.
Fa transbord a Maragall, i la línia groga el porta al barri de la Barceloneta, on havia passat la seva infantesa i joventut amb l'Angèlica.
A l'avi li agrada molt el metro; això de moure's pel ventre de la ciutat. Li sorprèn l'eficiència del servei, que transporta una gentada cada dia.
Ell seu i els observa.
Un dia com tants es va acomodar al vagó, i a l'estació de Joanic, davant seu va seure una dona gran.
Ell la va mirar i no en va tenir cap dubte.
Han passat molts anys però eren els ulls de la seva estimada.
Va dir fluixet el seu nom.
- Angèlica?
I ella també el va reconèixer.
Van seure junts al passeig marítim. Agafats de la mà, sota un sol de primavera.
Es miren i els anys es fonen, i es cauen i es perden, i tots dos tornen a tenir tota la vida per davant.