Una libèl·lula es va perdre al metro
Una libèl·lula es va perdre al metro.
(Per a totes les dones que van a recollir resultats de biòpsies i les libèl·lules les acompanyen)
La libèl·lula era blava con la L5, i el seu nom inicia amb la mateixa lletra.
Una dona jove la portava penjada a l'orella com una arracada. La dona anava a l´Hospital de la Vall d'Hebron, no era una cita bonica, anava a buscar els resultats d'una biòpsia.
S’havia posat aquesta arracada perquè algú li havia explicat una llegenda sobre les libèl·lules i l’ànima de les persones estimades mortes, al seu interior es debatien aquests dos extrems, la vida i la mort.
Totes dues tenien un moviment de pèndol, com el vaivé del vagó del metro. Totes dues es balancejaven a l’uníson. La dona va portar la seva mà a la cara per donar-se ànim, mimar-se, sentir-se viva. La seva mà es va dirigir al lòbul de l’orella i també va acariciar la libèl·lula, la seva fidel acompanyant.
Va arribar a la parada i va baixar del vagó, i va començar l’ascens difícil, com era anar a buscar el resultat, un tram d’escales mecàniques, un altre, un altre, un altre, una altre ..., la seva ment en blanc, el seu sentiment es deixava portar de forma mecànica.
Va sortir al carrer, encara caminava amb el regust del balanceig i l'automatisme de les escales. Feia sol, i ella pujava cap a la porta de la consulta.
Va ser en aquest moment que va prendre consciència d´on era i el que podia passar. Una altra vegada la seva mà es va acostar a l’orella. No hi havia la libèl·lula!
Va tenir la certesa que el resultat que recolliria era per a la vida.