Aquells senyors de ratlles....
No sap què li va passar pel cap, però va decidir baixar aquelles escales. N'hi havia moltes, molts trams d'escales, molt dretes, i va baixar fins a acabar- les totes, va passar per una maquineta que s'obria i es tancava i va passar.
Es va esperar asseguda a un banc molt llarg de pedra, uns minutets, i quan va arribar el metro , hi va pujar....no sabia on anava, com hi havia pujat, no coneixia a ningú allà dins, uns llegien, d'altres miraven unes pantalletes, uns altres miraven uns papers molt grans, algún dormia....què hi feia allà? On anava? Com podia tornar a casa? On era casa seva?....maleït Alzheimer!!! Ell l'havia fet fer aquella excursió i ara no li deixava tornar a casa!!!!
De cop i volta, se li van apropar dos senyors amb pantalons grisos i camisa blanca de ratlles vermelles, li van oferir ajuda i gràcies a ells va poder tornar a casa sana i estalvia, qui serien aquells senyors de camisa de ratlles vermelles i un dibuixet en vermell que deia TMB?
L'Alzheimer no li va deixar saber mai qui eren i què hi feien en aquell vagó de Metro però ella els recorda amb molta estima.
Gràcies treballadors/es de TMB.