Pluja amb xocolata
Pluja amb xocolata
La pluja cau amb força aquest dilluns de setembre. Tampoc m’importa quin dia és, car tots els dies són iguals quan estàs de baixa laboral. El dia acompanya per fer el que fa temps em ronda pel cap. Ja són gairebé les 12 del matí, potser que em llevi, encara que no faig tard enlloc.
Em poso els texans i la samarreta que vestia ahir (tampoc m’espera ningú). Agafo el metro al Clot, línia 1, encara que avui no tinc cap intenció d’arribar fins a l’Hospital de Bellvitge.
He arribat a Mercat Nou, estació on la claror trenca la foscor subterrània. Baixo del metro i m’assec al banc de l’andana on medito per acabar amb el meu patiment. Estic decidida. Els meus ulls fiten amb esguard el forat negre del meu destí. De la foscor neix el nÚmero 087, al frontal de la màquina del tren apropant-se, quan de sobte noto l’escalfor d’una mÀ a l’espatlla dreta, em giro i veig una figura lluminosa envoltada d’una aureola irisada, reconec el rostre, És el de de la meva mare que va morir la revetlla de Sant joan passada.
-Què pretens fer?
-Només vull deixar de pensar, però com pot ser que estiguis aquí amb mi?
-Creus que et deixaria sola en aquest moment?
-Mare, estic cansada ja no puc més.
-Tu no ets la teva ment, no et deixis enganyar, potser no m’estàs guaitant amb els teus ulls? No t’ha estranyat el numero 087 del metro? Són els anys que tenia quan vaig desencarnar, normalment no se'ns permet visitar els familiars però els meus mentors m’ho han permès només per donar-te un missatge: no és la teva hora, tens feina a fer encara, tampoc tens ni idea del que els espera als qui decideixen deixar aquest món voluntàriament.
Un xiulet repetit 5 cops em va tornar a la realitat, quan un vigilant de seguretat em va preguntar si anava tot bé. El goteig de la pluja començava a minvar, però l’aire gelat convidava a prendre quelcom calent. Vaig entrar en una granja i vaig seure davant d’una mare amb la seva filla d’uns 8 anys, orgullosa del seu cap rapat al zero i la cara tota plena de xocolata fins i tot a la punta del nas. Em vaig posar el dit índex a la punta del meu nas, mirant la nena, que a l'acte i amb un somriure d’orella a orella va passar-se la llengua per recollir l'esquiva xocolata, tot rient.
-Bona tarda, què serà?
-Una tassa de xocolata.