La selva
Camina de manera mecànica, automatitzada. Hom diria que algú l'estira des del més enllà. Posat el cas que algun caminant s'aturés a observar-la, hi veuria una dicotomia: de façana, ossos, pell i roba de diferents colors i formes, tot embolcall d'un cos que no sembla humà, que penja com un sac de patates d'una corda imaginària; de fons, una força que li surt de les entranyes, una voràgine d'energia negra que, més que ajudar la noia a propulsar el seu cos, sembla que l'atrau cap al centre de la terra. Si el caminant fos prou observador, hi veuria en ella una lluita de pols oposats lliurant batalla; tot plegat, en el si del cos d'una noia que – ningú esperaria que fos d'una altra manera – no pot amb el pes de la seva vida.
Arrossega la seva presència per les andanes del metro de Barcelona, tot mirant a banda i banda. Vista ràpidament i de reüll, sembla una turista desorientada; ningú la trobaria fora de lloc enmig d'un grup d'asiàtics amb càmera penjada del coll i barret d'ala ampla, ni seria estrany que un desconegut, amb tota la bona fe del món, se li apropés per oferir-li ajuda desinteressada. És clar, mai sospitaria que aquella noia fa vint-i-un anys que agafa la línia vermella del metro per anar i tornar de casa dels seus pares, de tan perduda que sembla.
Tot i que falten menys de dos minuts perquè arribi el següent comboi, la noia seu i, pausadament, decideix fixar la vista en l'enorme anunci de viatges que ocupa una de les parets de l'andana. En què pensa? Sembla resseguir concentrada les lianes de la selva tropical, teló de fons d'aventures garantides, de còctels, seducció i música delirant que l'anunci sembla prometre a preu de saldo. La terra promesa, vomitada sobre el treballador deprimit que, després de sortir de l'oficina, queda captivat pel miratge d'una vida més excitant que la seva monòtona jornada de vuit hores sota la llum d'un florescent.
Pensa a escapar, la nostra noia? No, el viatger atent deduirà que la nostra noia no té forces ni tan sols per somiar en la selva; que l'estona que ha estat asseguda amb la mirada perduda en el tròpic, només ha dedicat els seus pensaments a la simplicitat de la supervivència: per una banda, a comptar els segons que falten perquè arribi el metro, i paral·lelament, a respirar; a respirar i a agafar forces per aconseguir acabar el trajecte que li queda per arribar a casa. Tot això, sota la companyia afable d'uns micos que, en un balanceig constant, són reflex d'una existència molt més feliç que la de qualsevol dels humans que els observen.
Després de quatre parades que habitualment li passen volant, però que avui se li faran interminables, arribarà a casa i es llençarà de cap al llit. I dormirà. Provarà, inútilment, de deixar la ment en blanc. Es voldrà desprendre de la sensació d'haver esdevingut una distracció aliena. En va: serà absolutament conscient que ella, avui, ha esdevingut la selva d'altres passatgers amb qui ha compartit vagó. Això sí, no per haver ofert promesa de cap tipus, sinó per haver esdevingut el reflex de la pròpia insatisfacció.