El Tresor del metro
Barcelona, 1937. La ciutat era un niu d’espies, traïdors i sospites. A les trinxeres, la República es desvivia, però a la rereguarda es lliura una altra guerra, una de silenciosa. Els anarquistes de la CNT-FAI i els comunistes del PSUC comparteixen enemic, però no projecte ideològic. L’or de la República, destinat a Moscou per garantir el suport soviètic, hauria d’haver sortit de la ciutat, però mai va arribar-hi del tot. Els anarquistes desconfiaven del control del PSUC, van ocultar una part del tresor a les profunditats del Banc d’Espanya, fora de l’abast de Stalin i els seus emissaris.
El PSUC era conscient d’aquest fet. Volien adquirir l’or per Moscou. No per al proletariat, ni per la revolució, sinó per endur-se'l al paradís comunista per excel·lència, la URSS. L’ordre era clara: robar-lo. Però com? El banc està protegit, i qualsevol atac seria suïcida. La resposta va arribar des de les entranyes de la ciutat: el metro. Un túnel, una construcció secreta, fosca i silenciosa.
Durant setmanes, un grup reduït de camarades excava des de les galeries subterrànies del metro. El temps jugava en contra seva. Moscou era persistent. El govern republicà es debilita. Els anarquistes podrien descobrir-los en qualsevol moment. Cada cop de pic a la pedra suposa un batec accelerat, una conspiració que respira sota la ciutat.
Arriba el 13 de febrer, tot estava llist per extraure l’or. Es va captar l’or i a continuació es va segellar la paret del banc sense deixar cap mena de senyal. Un cop dins del túnel, el bombardeig italià començava. El cel s’engrisava i Barcelona tremolava. Els milicians del PSUC es van mirar mútuament, les pedres van caure en qüestions de segons. Davant la situació, deixen l’or per fugir d’aquesta trampa mortal al més aviat possible, però els murs es van ensorrar abans i van esborrar del mapa tota presència humana.
L’endemà, ningú sabia res. El túnel no existia, els milicians mai van acoseguir enviar l’or a Moscou. L’or segueix allà, perdut en algun racó oblidat del metro, esperant que algú, algun dia, recordi la seva història.