Un últim trajecte
Agost de 1992. Quatre d’agost. La Barcelona olímpica resplendeix arreu on mira. Serà un senyal. Diuen que aquest serà el seu dia. Curta, la respiració. I ràpida. S’intenta calmar. La preparació, física i mental, ha estat intensa. Està bé, es repeteix. Tants mesos esperant el moment i qui ho diria. Ja és aquí, ja arriba. Té els nervis a flor de pell. Però tothom n’està segur. Haurà valgut la pena. No ho té tan clar. Què passarà si llavors no dona la talla, si no està a l’alçada? Només el tec-tec del seu cap contra el vidre l’asserena. Sempre tria el mateix. El seient de les vistes, el del fons al costat de la finestra. Li han prohibit que surti. No tan a prop de l’hora decisiva. Ha de descansar. Per emprendre bé el gran moment, diuen. Sí, és clar. No sap com ho deuen fer, els altres, però on s’ha vist treure-li el seu petit plaer just aquell dia? Agafar el primer autobús sense consultar cap parada. Deixar-se portar sense rumb fix, amb el cap recolzat i clar, al seient del darrere, el de la millor perspectiva. El suau soroll del motor relaxa i Barcelona, que sempre sorprèn amb nous detalls, fa tota la resta, exhibint una bellesa que no es cansa de ser vista. Avui, resplendent amb les seves millors gales, li retorna còmplice les forces que necessita. S’ha engalanat per a mi, pensa. Per a nosaltres. Sí, quatre d’agost. S’omple de coratge. Que bé sona. Somriu. Avui serà un gran dia. Potser es pregunten on és. Estaran preocupats? De segur que tothom l’espera. Tots a punt menys ella. Quina ironia. La privilegiada vista delata que l’autobús està arribant a la propera parada, Ciutadella/Vila Olímpica. Les portes s’obren. Toca tornar a lloc. Aquest cop sí. És l’excepció que confirma la regla. Pren aire amb força i deixa, per avui, la seva particular aventura. En breu n’hi toca una altra. Potser sí que hauria de descansar. Sap que serà dura. Les llargues hores passen i el moment de l’esforç arriba. Ah, aquí és l’esperada medalla! Ha arribat, tan perfecta, la petita Júlia.