Pròxima estació...
El Carles badalla mentre espera el metro de la Línia 1 a la parada de la Plaça Espanya. Ha passat despert gairebé tota la nit, fent un treball sobre la guerra d’Ucraïna que ha de presentar demà a la universitat. Ara són les deu del matí del diumenge i l’andana ja comença a estar força concorreguda pels turistes. Li agrada aquest ambient cosmopolita de la Línia 1. Només baixar les escales, l’olor i l’escalfor ja el comencen a transportar, com si viatgés a qualsevol capital europea. I la barreja d’idiomes que sent, l’aspecte extravagant d’alguns, l’olor de la crema solar que porten... Tot el fa sentir com de vacances.
Ha quedat amb el Sergi al Zurich, per fer un cafetó i comentar la feina que porten feta fins ara.
Arriba el metro i encara troba un forat per seure, entre un home que llegeix el diari i una noia d’aspecte asiàtic. La majoria de passatgers van pendents del mòbil. El Carles també treu el seu, el moviment del vagó el gronxa.
Quan la megafonia anuncia “Pròxima estació: Catalunya”, el Carles s’aixeca i baixa. Surt a fora per la porta que diu “Centre Plaça”.
Aixeca la mirada sorprès, està plovent. Com pot ser? Si fa quinze minuts, a la plaça Espanya, feia un sol espaterrant d’abril! És una pluja fina que el vent fa anar d’un cantó a l’altre. Però això no és tot, s’està fent fosc. Per damunt dels arbres del Passeig de Gràcia hi ha una llum ataronjada que daura l’aire al voltant del noi.
Camina ràpid cap al Zurich, però té temps de fixar-se en la gent, no hi ha ningú que porti un mòbil a la mà, les noies van totes amb minifaldilla, els cotxes són tots de l’any de la picor... Que potser estan rodant una pel·lícula i ell s’hi ha ficat pel mig? Es treu el mòbil de la butxaca per immortalitzar el moment, però el mòbil no va. Això ja no li fa gràcia.
Entra a la cafeteria, hi ha una tele engegada, les imatges en blanc i negre, s’asseu a la primera taula que troba lliure.
–Què hi posarem? –li diu el cambrer.
–Un cafè, si us plau.
I el Sergi que no apareix.
I el mòbil que continua sense funcionar.
A l’hora de pagar deixa un bitllet de cinc euros damunt la taula. El cambrer el mira estranyat, però veient que el noi està molt nerviós, se’n va i torna amb el canvi que li sembla, una pesseta. El Carles dubta, al final se la guarda, veu que alguns clients se’l miren de reüll.
–Em pot dir quin dia som avui? –li diu al cambrer.
–I tant, avui és cinc de setembre.
–De quin any? –pregunta el Carles amb la veu tremolosa.
–Doncs del 1969, noi. D’on has sortit, tu? –esclata el cambrer mentre el repassa de dalt a baix amb la mirada.
El Carles s’aixeca i surt a fora, corre cap a l’entrada del metro, ja no plou, és negra nit. Les seves passes ressonen mentre baixa les escales i l’acull la coneguda escalfor, s’entrebanca i cau...
–Estàs bé? –li diu la noia asiàtica del seu costat.
Els ulls esbatanats del Carles contemplen de nou l’interior del vagó del metro, encara té el del diari assegut a l’altre costat.
–Estic bé, gràcies. M’he adormit i he tingut un malson.
La noia somriu comprensiva.
Arriben a la parada de Plaça Catalunya, el Carles surt del vagó i puja les escales amb l’ai al cor. Però a fora fa sol, hi ha gent mirant el mòbil, turistes per tot arreu... Davant del Zurich, el Sergi el saluda de lluny amb la mà i el Carles respira alleujat, pensa que el Sergi fliparà quan li expliqui el malson que ha tingut. Comprova que el mòbil funciona, el guarda a la butxaca de la caçadora i hi troba un objecte metàl·lic. El treu. La pesseta.