Sant Jordi
Avui era un dia esplèndid, feia un sol brillant i regnava la calor i l’alegria primaveral pels carrers de Barcelona. Com és normal, cada 23 d’abril la ciutat era plena de gent d’arreu de Catalunya i d’arreu del món celebrant la tradició catalana. Aquest és un dia molt especial per tots els catalans, perquè és un dia alegre, en el qual se celebra l’amor, l’amistat i els carrers de la ciutat es contaminen d’aquesta felicitat amb les paradetes de roses, llibres i ple de coses relacionades amb la llegenda.
En aquest dia tan especial, la Mariona no estava precisament molt feliç. Feia gairebé quatre mesos que havia deixat la seva relació amb l’Arnau, i aquest dia sempre l’havia celebrat amb ell, ja que feia nou anys que estaven junts. Era el seu dia especial, el qual es recorrien tots els racons de Barcelona per veure l’ambient i celebrar la tradició que tant els agradava, però aquest any era diferent. Després d’aixecar-se i dutxar-se va decidir que sortiria pels carrers de la ciutat, però ella sola perquè no havia de necessitar a ningú per celebrar el dia. Aleshores, va sortir de casa i va anar caminant fins a la parada del metro. Va pujar-hi, per anar direcció a les Rambles, però de sobte, quan les portes es començaven a tancar, un xicot tot corrent va entrar al metro molt ràpid i va xocar amb ella, ja que era a prop de la porta. Tots dos es van endur un ensurt, però quan es van mirar es van quedar al·lucinats perquè es coneixien. Resulta que aquell xicot era en Pau, un company seu que havia anat amb ella a l’escola i de petita sempre li havia semblat molt guapo. Ara, amb uns quants anys més, estava fet tot un home, era alt, amb el cabell castany i uns ulls verds encantadors. Es van mirar i es van saludar tímidament, però de cop en Pau, per trencar el gel, va deixar anar un record de l’escola junts i la Mariona es va deixar anar. Van xerrar i xerrar i les parades de metro anaven passant, fins que estaven arribant al destí. Llavors, la Mariona va dir-li que baixava a Plaça Catalunya i resulta que ell també baixava en aquesta parada. Quan eren al Passeig de Gràcia, la Mariona va explicar-li que anava a passar el dia sola recorrent Barcelona i mirant les paradetes i tots els llocs amb encant. De cop, quan en Pau va escoltar això, va dir: quina casualitat jo també passaré el dia per la ciutat tot sol, i si ho fem tots dos junts, va preguntar-li. Ella, que no s’esperava que li digués això, es va quedar tota sorpresa, però li va respondre afirmativament molt il·lusionada. Què hi ha millor que passar el dia amb un company de l’escola? Quin retrobament!