No ho sabràs mai
Vous ne saurez jamais que j’emporte votre âme
Comme une lampe d’or qui m’éclaire en marchant;
Qu’un peu de votre voix a passé dans mon chant.
Marguerite Yourcenar
Encants
Encara et veig dret a l’andana. Sense cap gest, només la tendresa infinita d’uns ulls que obren les mans per deixar-me volar. I el somriure naixent em deia que sí, t’he reconegut, m’he vist en la teva mirada, gotes de tu han pintat clarors que em feien d’embolcall, però ara ja és tard. Un cercle, la figura perfecta, no seria un cercle si el dibuix no es tanqués sobre si mateix. El nostre es completa ara i quedara així, serè, fràgil, preciós, com un regal que de tant en tant ens farà de font en el desert.
Ho deies sense dir i jo ho he entès.
Després la teva imatge ha saltat entre portes i finestres, s’ha fet petita i ha fugit mentre la gola del túnel em xuclava cap al negre inclement.
Un minut, Clot
Encara et veig. Al meu voltant no hi ha res, ni llum despietada, ni so estremidor. Soc allà, en aquella andana on tu ja no hi ets, on les rajoles senten l’escalfor de l’emprempta que hi has deixat, on l’aire esculpeix amb delicadesa la teva forma desapareguda. Soc allà, provant de fixar el llampec de cada esguard, el riure juganer, el tecleig dels dits que tradueixen el pensament, les paraules nodridores.
Provant de salvar despulles del naufragi contra l’oblit.
Dos minuts, Bac de Roda
El temps comença a caure en capes cada cop més gruixudes. Sé que aviat dos minuts i tres anys seran el mateix, que la distància que em separarà de tu haurà esdevingut compacta, sense divisions.
El temps comença a caure i sento el seu pes, amb les mans esteses al davant per deturar aquesta paret despietada que m’esclafa.
Però la paret avança i el punt de llum s’anirà esvaint, l’estel minvarà fins a ser engolit pel forat que no deixa escapar cap feix d’esperança.
Un minut, Sant Martí
El món torna. Tornen les màscares de cera alineades damunt de pantalles de colors, els xiscles de les criatures, els gossos de panxa a terra, l’altaveu monòton, els anuncis que fuetegen enmig de la tenebra.
Parpellejo, incrèdula. Em sorprèn que tot això encara existeixi, que hi hagi un simulacre de vida insensible al buit que passejo pel vagó. Les portes s’obren i es tanquen, els maniquins seuen i s’aixequen, descorden jaquetes, aparten cabells del front, fan becaines amb el cap repenjat a la barana del seient. Moviments quotidians i fútils que m’allarguen els braços per rescatar-me.
Dos minuts, La Pau
Res no és en va. Des d’avui, viatjaràs amb mi per la ciutat foradada sota els carrers de l’altra ciutat. Continuaràs respirant en aquesta versió més lleugera de mi mateixa que el teu mirall, pacient, ha restituït. El plançó de l’alzina creixerà i tornarà a ser ombra, suport, refugi, frescor.
Ja no hi seràs, però cap esfondrament canviarà que un dia hi fossis.
Ho va dir la poeta. Encara que no ho sabràs mai, el meu cor acollirà el teu cor suau, i hoste i hostaler faran camí plegats fins a l’acompliment.