Miratge en el 34
Fa uns minuts que he aconseguit desxifrar els teus ulls entre la multitud de passatgers que s’escolen per les portes de l’autobús 34, en un equilibri semi-perfecte de divendres vespre.
Després d’uns segons de vetllada incertesa, i amb la destresa dels savis, intentes traspassar-me amb la mirada -potser per veure-hi a través de mi-, com si no recordessis que ja havia estat víctima, en el passat, dels teus ulls capaços de dibuixar l’abisme sobre si mateixos.
L'aspecte de les teves faccions arrugades m’incita a predir que sota els teus cascos tronats escoltes alguna cançó de pop negre que et fa tremolar l’espina dorsal en la mateixa sincronia que la meva, just en l’instant en què les nostres pupil·les zigzaguegen vàries vegades fins a trobar-se.
Contra el pronòstic de qualsevol home del temps, sento que tan sols ens separen 30 segons de distància. Els mateixos que pampalluguegen sobre la icònica figura vermella del semàfor, abans que els vianants es precipitin temeràriament a la recerca d’algun local indie que els faci fugir momentàniament d’una rutina grisa.
Mentrestant, a fora, la vida transcorre aliena a les nostres pròpies, de les quals ja no en som protagonistes. Avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat busquen una parcel·la on abandonar-se a un repòs efímer. El conductor s’adreça amb la mà i somriu un grup d’adolescents mentre fantasieja, des d’un racó inhòspit de la ment, poder tornar a aquells anys salvatges. Una família tracta de fer-se pas entre els seients, balancejant-se entre el microambient parsimoniós i el cotxet de nadó que irromp de sobte el passadís, trencant un silenci breu.
Però tu i jo... ens hem reconegut. Sense esperar trobar-nos mai més després de l’últim dia. No hem necessitat intercanviar les típiques frases, un «no has canviat gens...» o un «espero que tornem a coincidir»... Ens hem reconegut i ens hem teletransportat en l’espai i el temps al mateix escenari de divendres vespre a l’autobús 34, uns 25 anys enrere. Segurament, en aquella època hauríem tornat junts a casa després de recórrer Barcelona sobre un eix de coordenades. El 34 ens hauria portat a la bodega de sempre, i després, en la nostra versió èbria, ens hauria recollit del cine en sessió nocturna, testimoni silenciós de cadascun dels comiats davant del meu portal.
A l'instant, i com si volgués despertar-me d’un miratge de la forma més aspra, la nena m’estira la màniga del braç mentre crida la meva atenció. Al teu costat, una mà de dona sobre la falda també reclama la teva.
La vida, seguint una mena d’ordre universal, ens ha caminat pel damunt deixant-hi tatuada l’empremta inexorable del temps... I, en un moment, em trobo en el mateix 34, atacant la realitat per ser, a voltes, tan fictícia... O a la ficció per ser, de sobte, tan real. L’impuls irracional em portaria a dir-te que, des que vas marxar, el barri ja no és el mateix. Em faria preguntar-te si els anys t’han portat la calma d’una vida tranquil·la i un futur prometedor. Si el temps t’ha ajudat a conèixer fidels companys de viatge. Si has passat pel meu portal i li has dit a la dona que t’acompanya: «Mira, aquí hi viu una vella amiga...»
Però, com cada dia, el 34 s’atura, i en tancar-se les portes rere meu, sento que dins s’hi ha quedat quelcom que ens va pertànyer... I, amb la nena aferrada al meu braç com un últim salvavides, recordo la cançó i no puc evitar esbossar un somriure en pensar que jo també «seria tan feliç si tornem junts a casa...»