Esglai a l'andana
Tocaven les dotze de la nit i el Tomàs tenia por de no agafar l'últim metro. Era a l'andana de Sant Andreu i no hi havia ningú, es trobava sol. Estranyament, cap vigilant l'havia anat a avisar que ja no vindria ningú a recollir-lo i, amb el pas dels minuts, un aire fred —hauria pogut assegurar que vaticinava una atmosfera sobrenatural— va començar a ser advertit en el moment en què a través de les seves exhalacions s'acumulava un condensat vapor d'aire propi de les baixes temperatures.
—No sabia que tenien calefacció a les andanes —va remugar entre dents.
Finalment, abans que la ignorància acabés de guanyar dins la consciència del pobre Tomàs, es va adonar d'una última cosa. Però ja era massa tard per escapar-ne.
A través del llarg túnel, regit per una foscor opaca, que el conduiria a la parada de Rocafort, uns llums estranys —similars a dos ulls brillants i gegantins que s'anaven aproximant i es feien cada cop més i més grans— van fer-li veure que el metro que venia no era com els habituals. Els fanals eren d'un color diferent —com d'una combinació entre violeta i vermell— i, subjugat per la solitud de l'andana i la influència misteriosa i fosca del fred que el dominava, el Tomàs va començar a témer que allò que venia no fos un tren format per diversos vagons, sinó un monstre infernal amb el rostre cobert per ombres que venia a menjar-se'l.
Eren moltes les llegendes urbanes que l'home havia arribat a escoltar sobre desaparicions dins del metro quan ningú mirava o sobre hores mortes en les quals els éssers amagats entre els túnels venien a devorar i a sadollar la seva gana amb ànimes desgraciades que vivien esgotades o fins i tot amb qualsevol ésser humà que se'ls posés davant i que els permetés exposar-se sense córrer el risc de ser realment descoberts.
Finalment, les alarmes dins del seu cap es van apagar quan els llums de l'andana per fi deixaven veure un autèntic metro sorgint del túnel i venint-lo a recollir.
La ment del Tomàs estava fatigada; gairebé no s'havia adonat que el metro era d'un color diferent i que la textura i l'aspecte de la porta que acabava de creuar no era de l'alumini habitual. En el moment en què va reconèixer el soroll que anunciava que les portes es tancaven, va obrir bé els ulls quan una melodia nova i desconeguda tot just havia estat processada dins del seu cervell. Semblaven rialles. Riotes capaces d’acabar de congelar-lo allà on era. Un crit es va veure ofegat pel vagó insonoritzat tan bon punt van deixar-lo atrapat allà dins i el metro va tornar a desaparèixer pel túnel que conduïa a Fabra i Puig.
Mai ningú no va tornar a saber res del Tomàs.