Les llums que m’agraden veure
Capvespre a la Sagrera,
te’n vas a la feina i just abans d’entrar al metro,
unes llums de colors fan pampallugues.
Penses que ja estan enceses,
aixeques el cap, imaginant quines hauran posat,
però en lloc de les llums de Nadal et trobes les d’un servei essencial.
S’apropen dates de compartir,
però algunes persones no deixen de patir.
Llàgrimes desconsolades i algun o altre blau,
et fan pensar…
ha tornat a passar!
Somnis trencats, una llibertat presa,
sentiments de por que l’acompanyaran sempre.
Trepitjada de drets simplement per ser com ets,
es creuen forts i amb dret de fer-te malbé perquè per a ells persona no ets.
I penses,
ja van dos dies seguits que et trobes aquestes llums i no les de compartir.
Dos dies seguits de blau i sang,
dos dies seguits de violència gratuïta, desmesurada,
dos dies seguits de somnis trencats en mans de les suposades i amoroses parelles.
Mans que no estimen, mans que no comparteixen,
mans que no encenen les llums que m’agrada veure.