VÁMONOS
Podia ser qualsevol tarda de fa molts anys. Sortíem del col.legi, més aviat suats i escabellats, amb el nus de la corbata tort ( "El uso de la corbata es obligatorio", deia l’article 14 del Reglamento ), tal com correspon a xavals de dotze i tretze anys. I carteres i xavals corrent cap a la parada del tramvia.
A la majoria ens anava bé qualsevol dels que baixaven per Muntaner ( el 23 , el 58, o el 64 ) però teníem especial preferència per aquest dos darrers, perquè els 23 eran models Washington, amb el cobrador al davant i el conductor tancat, i no ens permetia un dels nostres jocs favorits, que ara us explicaré quin era.
Hi havia dos llocs especialment desitjats al tramvia, que corríem a ocupar després d’haver-nos empentat sense pietat per pujar dels primers. L’un era al davant de tot, just al costat del conductor ( el pobre home havia de conduir dret tota l’estona ) que tenia a la dreta una palanca que permetia obrir i tancar la porta del davant. Cap a la dreta obria, i tornant a la posició anterior, tancava.
-¿Me deja ? -preguntàvem al conductor.
-Venga, chaval. Abre.
I quan havien baixat els qui havien de baixar i sentíem el clinc clinc de la campaneta:
-Cierra y vámonos -ordenava el conductor. I així, parada rere parada, fins que arribava la teva i cedies el lloc a un altre nano que l’esperaba ansiós.
-Hasta mañana y gracias, señor conductor.
-Venga, chaval, hasta mañana.
L’altre lloc cobejat era al darrere, just al costat del cobrador, que aquests sí que treballaven asseguts. La missió desitjada era que, un cop hagués pujat tothom , et deixés estirar el cable que feia sonar la campaneta per fer saber al conductor que ja podia arrencar. Clinc clinc. Dos cops. Ni un de més ni un de menys, i acompanyat de la veu del cobrador, que cridava:
-¡Vámonooos !
Quins temps . Quins records.
Dedicat especialment als meus amics de La Salle Bonanova, que als anys 50 agafàvem el tramvia i avui ja som octogenaris.