Segon temps
No va ser fins al cap de molts anys que es van tornar a trobar. Bé, s'havien creuat en unes poques ocasions. Ella s'havia casat amb aquell noi adequat, que per força li havia de cridar l'atenció: coincidien en tot: origen, extracció, formació,...fins i tot edat. La parella perfecta amb dos fills.
Amb ella no hi havia arribat a passar res, si exceptuem que abans de conèixer-la, en la cua de la matrícula de la facultat, l'havia estat mirant més del compte: una noia d'ulls verds enlluernadors, que semblava tan inaccessible i amb la qual l'endemà mateix casualment serien companys en un grup de cinefòrum. Fou a través d'ell que conegué la parella, pera acabar-ho d'adobar. Sabia, sens dubte, que les seves possibilitats eren limitades, per no dir nul·les. Com de limitades? Mai havia estat agosarat i la manca d'experiència emocional i sensual seva era notable.
I al final, després de pensar en ella, així en abstracte, en el buit, en la solitud de la seva cambra, li venia un sentiment d'irrealitat del pensament amorós: L'amor era passatger?
S'havien vist, i fins i tot ell s'havia fet el distret i l'havia ignorat en alguna d'aquestes escasses ocasions. Però recordava encara la vegada que ella s'havia oblidat del seu nom, cosa que, segons com, podia suggerir que aquella noia, intel·ligent, i força, li guardava algun sentiment amagat.
Tenia els ulls verds però tampoc era perfecta, és clar! Per més perfecta que sigui una persona el contacte diari anul·la aquesta perfecció igual que anul·la els defectes físics que es puguin tenir.
Un verd força bonic, sens dubte, el seu. Per això la va reconèixer al metro amb la "mascareta" i tot! No podien sinó parlar una estona, entre parades, una ocasió d'or en què l'atzar els reunia. El temps mínim per pujar a un tren o deixar-lo córrer. Ja no eren uns il·lusos ni uns jovenets. Era dir-ho o deixar-ho per sempre.
I en aquell moment es va sentir amb prou empenta: no tot allò semblant s'atreu - pensava en el marit -, de vegades atreu allò que és ben diferent.
El posat d'ella, dreta al vagó, agafada a la barra de subjecció, somrient, podia ser perfectament el d'una persona que espera una segona oportunitat. Com es nota? No ho sabia. També ho devia haver notat ella. Com es pot reconèixer algú amb "mascareta" en el vagó de metro, sinó? Així que li va dir el que pensava: "els teus ulls sempre han estat d'un verd enlluernador". I tot allò que s'havia guardat de dir.
Va baixar decebut a la següent parada: li havia respost: "Gràcies, de debò, estic prou bé" i va afegir, amb el seu l'esguard més amable, el seu nom, que recordava.
De l'andana estant, va contemplar com s'allunyava aquell tren, ella ja una més entre les persones anònimes que se n'anaven cap al seu destí: tanmateix, havia trencat el malefici de no parlar-hi. I el fort soroll del comboi li va sonar, estranyament, i per un instant, en allunyar-se, com aquella cançó, que havent somniat que tocava, havia pogut per fi aconseguir-ho.