M’haureu de disculpar.
Quan la Maria agafava el metro s’entretenia mirant els viatgers: les cares que posaven, el color de les sabates que portaven o el que estaven fent amb les mans. Mentre durava el viatge, la Maria es dedicava a observar un món en marxa. Cada matí feia el mateix ritual. Havia arribat a reconèixer persones que freqüentaven la mateixa línia que ella, i en un horari similar. Hauria pogut saludar-les, però tenia vergonya i pensava que els altres tindrien coses millor a fer: com ara pensar en les seves vergonyes.
La Maria us podria explicar amb detall ganyotes indesxifrables, contorsions del tot particulars, giragonses inesperades de tot un seguit de persones que molt probablement no tornarà a veure mai més. Quan sortia del metro feia com qui se n’oblida i se centrava de nou en els afers del seu dia a dia. Es deia: “ara la feina, després la parella, trucar els pares… Okey. Encabat podríem fer una cervesa… D’acord. Perfecte”. De fons, però, si es despistava, podia sentir la remor del metro que avançava per immenses vies subterrànies i endinsar-se en la nebulosa dels destins ambigus de tots els seus personatges. Aquesta infinitud – potser sense saber-ho – la relaxava. Llavors es tornava a incorporar i, com qui s'acomiada d’una llarga absència, reprenia el ritme: “Maria, no oblidis l’informe… Sí, sí, vaig!”.
Quan plegava de la feina tornava a agafar el metro. I de nou l'envaïa aquella sensació d'estar en un llindar suspès en el temps – o més ben dit: suspès en una altra mena de temps. Era un temps per recordar el temps. I per recordar que el temps era fet de molt temps, i de molts temps. Que ella tenia una pressa amable per veure la parella, però que d'altres en tenien una d'insuportable per acomiadar un amic a l'aeroport. Al metro, la Maria s'adonava que tothom volia arribar a temps i que era just que tot el món (amb el món inclòs) pogués arribar a temps. I potser mai no us ho dirà això la Maria, però quan repassa les cares, els colors de les sabates i els moviments de mans dels viatgers durant els seus viatges amb metro, la fa molt feliç pensar que uns venien d’un lloc i uns altres anaven cap a un altre (segurament molt diferent del seu), però que no deixaven d’anar-hi junts.
Ara la Maria ha marxat de Barcelona i viu en una ciutat sense metro i ha d’agafar el cotxe. O no recordo ara si a la ciutat on viu sí que hi ha metro, però no l’agafa perquè no està gaire ben cuidat. M’haureu de disculpar.