Impromptu No.3 in G-Flat Major D. 899
Per al meu pare i per a la Marta
Tot el dia que plou. La Marta ens ha dit tota entusiasmada, aprofiteu els dies de pluja, són un regal dels Déus perquè mirem cap a dintre.
Cap a què?, he pensat. Però em sembla que després l’he entès.
Ha obert un pam la finestra. Escolteu? Au, ja podeu començar a escriure. Espero rebre redaccions xules.
Mirar cap a dintre...m’he repetit. Però de moment he mirat cap enfora, per la finestra de la classe, i m’ha arribat l’olor de terra mullada del pati. És el millor de l’escola, el pati, almenys per mi, que segons diuen soc un belluguet. La biblioteca també, però és una altra cosa, ja m’enteneu.
I la Marta, apassionada com és, hi ha tornat: feu-me cas, són moments per mirar cap a dintre i escriure, escriure, escriure. Us en recordareu, d’això. Apa, teniu mitja hora, us l’endueu a casa i l’acabeu.
A l’àvia li ha agradat moltíssim, o això ha dit. Encara que veient-la ningú no s'ho creuria, somicava. Ha dissimulat, però he vist com somicava mentre la llegia. Ara us la llegiré, no us inquieteu, però abans us vull dir que la Marta és la millor mestra del món. Sovint em diu coses boniques, i jo a ella, no us penseu. Encara que sigui gran, o adulta, quina paraula tan estrafolària, es posa vermella. A mi em fa gràcia quan s’hi posa, perquè llavors és una nena com jo. Bé, tampoc és que sigui tan gran. És d’Igualada. El curs vinent li hauré de dir adeu, començaré l’ESO i canviaré d’escola. Ui, me’n vaig d’una cosa a l’altra. La redacció:
Avui faig onze anys. Vaig a casa de l’àvia a bufar les espelmes, amb la meva mare i els trapelles dels meus germans, Joan i Ferran. La mare els diu Zipi i Zape, i quan no pot més els persegueix amb la sabatilla. A nosaltres ens fa riure molt i de vegades ella també riu. Que us penseu que soc la mare dels Zipi i Zape?
Les espelmes. Un desig, secret, íntim. He agafat impuls, els punys i els ulls tancats durant quatre segons, fins que he bufat com si m’hi anés la vida. No és que sigui gaire supersticiosa, jo, però el quatre és el meu número de la sort. L’àvia viu a només quatre parades de metro, a Diagonal. Així que hem pujat a Vallcarca i hem baixat a Diagonal. Nosaltres abans també hi vivíem. Però ara a l’àvia no sé quina mosca li ha picat, diu que ni pensar-hi de trepitjar la vostra cova. La vostra cova, diu. Jo li dic que a mi em sembla ben bonica, malgrat que es coli l’aire per les finestres i que sigui tan velleta. “Tu també ets velleta, iaia (quan estic carinyosa li dic iaia) i també m’agrades”. I m’acaba engegant. Té caràcter, l’àvia.
Al menjador de la cova la mare hi té fotos a la paret, damunt del sofà, en blanc i negre. N’hi ha una un pèl descolorida del meu pare tocant el piano amb mi a la falda, repentinada amb dues trenes. Quan estic trista me la miro, deu ser allò que diu la Marta de mirar cap a dintre. Va ser poc abans que es morís, o millor dit, que desaparegués...el cert és que no en sé gran cosa, i m’ensumo que m’hauré d’esperar.
Però avui de camí a ca l’àvia ha passat una cosa. Al vestíbul del metro Diagonal hi havia un piano de cua i un home el tocava. He hagut de parar, “Mama, mama! Me la sé, me la sé!” Ella, mig esverada, m’ha dit: Què vols dir, Edna? M’agrada quan em diu pel nom.
“No ho sé mama, la cançó. Has vist l’home com la toca? Que s’esperi l’àvia”.
Al costat del piano, pel terra, quatre bosses enormes farcides d’estris i roba. L’home duia els cabells encrespats i llargs. D’uns 50 anys, o 40, no ho sé ben bé. Les sabates, foradades. I que bé la tocava.