Brots verds
El comboi s'atura amb exactitud mil•limètrica. S'obren les portes. Entro. No va gaire ple. Se sent el so del tancament de portes, però no es tanquen. Es repeteix l'advertiment i segueixen sense tancar-se les portes. Alguna cosa passa. Ningú hi para atenció. Tothom està abduït pel seu mòbil. Només jo trec el cap per observar. M'adono que un avi amb l'ajut d'un bastó intenta arribar a la porta on soc. No puc veure el/la conductor/a, però el fet de tenir el mirall retrovisor desplegat és indicatiu que darrere aquest moment hi ha un pensament, una mirada humana i prou sensible.
Reflexiono i arribo a la conclusió que si el/la maquinista del comboi no fos una persona, l'avi no tindria cap possibilitat d'arribar on soc. Amb prou feines aixeca els peus del terra. Surto del vagó i l'ajudo a pujar i asseure's. Un cop a dins i amb les portes tancades, el metro arranca molt suaument. El/la conductor/a valora tot el que ens han donat els nostres avis. Mentre, ell roman assegut en la serenor dels seus anys, aliè al que acaba de passar, recolzat en el seu bastó i amb un lleuger somriure d'agraïment.
Els abduïts segueixen en el seu món i jo agraeixo poder compartir aquesta píndola d'humanitat.