FLORS GROGUES
Amb un cafè a la mà vaig pujar al metro, a la parada de sempre. Entença. Vaig seure en un seient que havia quedat lliure, al costat d’un home gran que parlava sol. Algú cantava what a wonderful world, mentre jo pensava si el significat d’aquella frase era veritat. Vaig aixecar la mirada, el cantant em dedicava un somriure trist, i l'hi vaig tornar mentre pensava en com seria la seva vida. Em va sobresaltar el cop que va fer el bastó del senyor en tocar a terra. Un cop sec. Vaig mirar al meu costat: el senyor gran havia deixat de parlar i s’havia quedat quiet, amb les mans ben juntes sobre les seves cuixes i el cap cot. El metro seguia amb el seu recorregut habitual, però l’home continuava sense moure’s i vaig tenir una sensació estranya que em pujava pel pit i s’estenia per la resta del meu cos. Vaig tornar a mirar-lo. “Senyor...?”, vaig murmurar, amb la veu no gaire alta per no cridar l’atenció de l’altra gent. El seu cos es deixava portar pel suau balanceig del metro. Vaig notar una mà freda sobre la meva espatlla, algú que em preguntava si tot anava bé. “No”, vaig respondre molt ràpid, “no el conec de res”. De cop i volta la situació es va tornar tensa, i alguna cosa dins meu em deia que no anava bé. El puntet vermell que marcava les parades s’acostava a la Sagrera. Probablement el senyor del meu costat ja estava mort, i el noi que m’agafava per l’espatlla em barrava el pas, de manera que no podia sortir d’allà. Tothom em mirava. La gent es començava a apartar, rebia mirades de desconfiança. Vaig respirar molt a poc a poc. Em sentia protagonista d’una situació que no em corresponia i que tampoc havia previst. Al cap d’uns segons, tot es va tornar fosc.
Em vaig despertar a l’andana del metro, sobresaltada. Entença. Tenia el cafè amb llet al costat. Vaig mirar el rellotge: eren les 10.06 del matí. A terra hi havia un paper arrugat. El vaig agafar amb compte. Amb una cal·ligrafia perfecta, s’hi podia llegir: “Si puges al metro, em trobaràs”. Quan hi vaig pujar tot m'era estranyament familiar. Em vaig asseure al costat d'un senyor que parlava sol i portava un ram de flors grogues. Algú, una mica més lluny, cantava una cançó que coneixia. What a wonderful world... Aquell senyor em va clavar els ulls a sobre. Em va venir un petit déjà vu, i me'l vaig mirar fixament durant uns segons. Em va senyalar el paper arrugat, i em va dir, "Soc aquí. Gràcies per venir."
I ho vaig recordar tot. Podia sentir encara l'ambient d'aquell dia. L'habitació tancada, l'olor curiosa de l'hospital, els batecs del cor del meu avi projectats a la petita pantalla sobre el seu llit. A la ràdio, sonava una cançó que m'agradava. Li havia portat un ram de flors grogues i em vaig asseure al seu costat. Li quedaven poques hores de vida. Li vaig acariciar la cara mentre dormia, li vaig deixar les flors a l'àmpit de la finestra i sense fer massa soroll vaig marxar. No volia mirar enrere. Abans de sortir per la porta, vaig sentir una veu suau que em deia que ell sempre viatjaria amb mi, allà on fos. Vaig somriure i li vaig fer el gest de fer-li un petó.
Amb el temps, vaig oblidar aquell dia fins que el record es va tornar a desbloquejar. Agafava el metro sovint i veia homes que s'assemblaven al meu avi. Però aquell dia va ser l'últim. Vaig somriure a aquell senyor gran que em parlava i quan vaig baixar a la Sagrera i vaig mirar enrere, els quatre seients tornaven a estar buits. Vaig fer un glop del meu cafè amb llet i vaig caminar fins a la sortida, contenta.