A la residència
A la residència, lluny d'on havia estat casa seva, la podeu veure a la sala d'estar, a prop del televisor, que ningú no mira, però que us haureu de guardar molt d'apagar. O al pati, a prop del taronger, que dona un aspecte més amable al lloc. Gairebé no parla, i a l'hora de les visites, sempre espera, dia rere dia, i setmana rere setmana, que vingui el seu fill. Però ell sempre treballa fins tard, o té un imprevist.
-Un altre dia, mamà, un petó.
I és que ell és important, què dic, important!, imprescindible a l'empresa. Bé que abans es veien, ni que fos un moment, quan feia de cangur per als nets, i ell els venia a buscar. Quan encara tenia casa pròpia, i era senyora del seu temps i voluntat. En quin moment es va tornar ximple, i es va deixar convèncer per vendre el pis i anar a la residència, és una cosa que no pot recordar exactament. No hi ha marxa enrere, de fet va ser com saltar al buit.
Discretament s'apagarà, i els que quedin, de mica en mica, deixaran de parlar d'ella, de recordar-la, i serà com si mai no hagués existit. No és que la residència sigui un lloc tan terrible. De fet és força agradable, i la gent que hi treballa són amables i simpàtics. Es veu que hi posen interès, i que els agrada la feina que fan. Però no s'acaba d'adaptar. No participa en les activitats que organitzen per als residents, ni en les excursions i sortides culturals. Ser allà és com si cada dia fos el primer dia, amb el shock, la incomprensió i la rancúnia.
Encara que no vulgui, va teixint vincles amb alguns dels companys, com la senyora Pepi, amb la qual comparteix habitació, que té una pila de fills i nets, i que és divertida i xerraire. O el senyor Josep, que va ser professor, passa l'estona fent mots encreuats, i encerta totes les respostes del "Pasapalabra". Ambdós la tracten amb amabilitat, buscant la seva amistat, comprensius.
Van passant els dies i els mesos, i de mica en mica, esperar la visita del seu fill ha deixat de ser la seva activitat principal. Ara ha entrat a una altra fase de la seva existència i procura gaudir-la. Disfruta dels jocs i les excursions. Torna a tenir una colla d'amics, com quan era jove. Ha descobert, a la seva edat, el transport públic; ja que abans depenia que el seu marit, primer, i després el seu fill, la portessin en cotxe.
Ara és una experta en el plànol del metro, i el recorregut dels autobusos. Sap anar als llocs fent servir els ascensors, sense pujar un esglaó. I a l'autobús, els passatgers, amables i educats, li cedeixen sempre el seient. A la tarda, amb els companys, de vegades va a algun museu o a la platja. I ella, que és amable i delicada, convida a berenar els amics que sap que van més justos de calés.
Dijous va venir per fi el seu fill. Quan havia passat una mitja hora es va fer evident el motiu de la visita; volia demanar-li en préstec una bona quantitat de diners.
-Ja que has venut el pis...
Ella mateixa es va sorprendre quan amb els llavis va formar la paraula no.
Possiblement era la primera vegada que la deia al seu fill, que es va quedar absolutament estupefacte. Va continuar la conversa uns minuts, després ell va formular una excusa i va marxar.
Ella vol, aquesta temporada, anar amb la colla a les vacances de l'Imserso, i se li acudeixen un munt d'idees per gastar els diners, que no inclouen el seu fill.
Quan pensa en ell, s'adona que després de tant de temps l'ha deslletat, i que ara ella és lliure, potser com no ho havia estat mai.