La nena de la clau al coll
Tenia una tendència inconscient a posar noms a aquelles persones que coincidien amb ella diàriament a l’autobús. “El corre-cuita” o “L’atrafegada” eren alguns dels habituals, però entre tots destacaven per la seva singularitat “El ploraner” i “La nena de la clau al coll”.
Era fàcil imaginar vides darrere de les figures que l’acompanyaven. Des d’aquell recorregut que pujava al barri del Carmel ,i que passava fregant el Parc Güell, a intervals es veia tota Barcelona. Era llavors com si tot el possible i l’impossible esdevinguessin per moments intermitents a l’abast de la mirada.
Ella era petita, no duia uniforme escolar , però per l’hora es dirigia a un centre educatiu. S’havia arreglat sola a un pis que ella tancava i que la convertien en autònoma durant unes poques hores al dia. Hi havia darrera uns pares que patien per ella , que insistien que perdre la clau de casa seria una mostra d'immaduresa imperdonable i per això ella la portava fortament lligada al coll, fent d’una eina funcional una mena de collaret que li obria la vida al món adult.
El noi, en canvi, tenia un rerefons menys clar. Potser abandonat per una nòvia o passant alguna altra mena de dol silenciós, se li humitejaven sovint el ulls mentre mirava l’infinit o fixament entre les mans.
Portava el cabell llarg però polit. Tot ell desprenia un atractiu propi d’un noi jove que sense gaire esforç aconsegueix inspirar bellesa amb una mínima cura del seu aspecte personal.
A força d’observar-ho, un dia va descobrir entre un ble de cabells uns auriculars. Ves per on!! Escoltava música. Ràpidament prenia sentit tanta mostra emocional, i es va reconèixer a si mateixa en aquelles cançons “en bucle” que no podia deixar de sentir. De vegades, entengué, el que duia entre les mans era un mòbil, on potser arrodonia el procés amb imatges que feien aflorar sentiments íntimament guardats.
De sobte va obrir els ulls i es va enfadar amb ella mateixa. No entenia per què en aquell llit d´hospital i amb aquell fatídic diagnòstic a sobre es dedicava a recordar en lloc de als seus éssers estimats a unes persones anònimes que alguns dies, feia molt de temps, s'havien creuat al seu camí. Per què la memòria li jugava aquesta mala passada? Per què seleccionar, si li quedava tan poc temps per endavant, unes imatges tan anodines?
Va intentar esborrar l’evocació per una de més adequada a la situació i no va poder. Seguien allà, obstinadament, el noi tendre i una nena en camí de fer-se gran. També va pensar poder deslliurar-se'n o buscar un sentir a tot plegat compartint-ho verbalment amb algú però no era possible. Qui podria entendre que en moments transcendents es fixés en l’intranscendent, si ni tan sols ella hi veia ni cap ni peus?
De cop i volta va arribar la inspiració. Les peces encaixaven. Va començar a prendre sentit l’enigma. Allò no eren els simples passatgers temporals de l’autobús de la vida. Eren ella. Ella, amb la tendresa, que desbordava en aquella època, camí de ser la dona que era ara, i que seguia intentant retenir aferrissadament entre les mans aquella clau lluent que mai no havia perdut.