Un passeig pel Metro línia 2
Avui, diumenge, fa un dia preciós, assolellat i decideixo viatjar, però no soc massa amant de fer viatges llargs i he descartat d'anar a conèixer Tetuan amb el meu grup d'amigues, així doncs, m'he quedat sola a Barcelona i faig un esforç per sortir del Clot del meu matalàs i agafar el metro després de creuar el pont de Bac de Roda, per passejar per Badalona, l'extrem de la línia del metro del meu barri. No sé per què li han posat Badalona Pompeu Fabra, però m'agrada que s'hagin recordat del lingüista català que em va posar a repassar la meva llengua materna, quan vaig anar a la Universitat i gràcies a això vam descobrir els encants que amagava, tot estudiant en paral.lel la meva especialitat.
Passejo vora el mar tot recordant el dia que estava fent el mateix pel Passeig de Gràcia i que diferent era. Aquí no hi ha cap botiga ni cap músic novell que toqui alguna peça versionant músics com Pep Ventura que em conduiria a trobar la pau, que necessito. I ara crec que un bon lloc per trobar-la seria anar a missa al monumental temple de la Sagrada Família i encomanar-me a Sant Antoni, Sant Roc, Sant Adrià i Sant Martí i cap allà em dirigeixo.
Surto molt més relaxada i m'assec a un banc de la plaça on escolto una conversa d'uns avis que recorden quan hi havia una verneda preciosa que donava l'ombra que tots venien a buscar a la canícula, quan l'única cosa que et pot refrescar és estar prop d'un gorg per mullar-te tot el cos, lluny d'artigues, que només faciliten l'augment de la calor.