Sorpreses del trajecte
L’Alfons era comptable en una empresa situada a la Zona Universitària des de feia vuit anys. Cada matí agafava l’autobús 7 a Diagonal Mar, sempre a la mateixa hora. Ja coneixia els conductors que feien el trajecte de les 7.30h del matí i també molta de la gent que l’agafava, com ell, a aquella hora.
Darrerament era la Júlia qui conduïa en aquella franja. Era una noia d’uns trenta anys, amable, cordial i eixerida. Sempre el saludava amb un somriure.
Aquell dia, 2 de febrer de 2023, hi havia en Robert, estudiant d’un grau d’ADE, que baixava igual que ell al final del trajecte. Podia ser el seu fill i sovint mantenien converses sobre el món de les finances i empresarial. També hi era la Lupe, una dona d’uns quaranta anys, peruana, que treballava com a dona de fer feines per a una família al carrer González Tablas.
La Sònia, que arribava atrafegada, amb el cotxet, un parell de bosses i el seu bebè, en Marc, que tenia deu mesos. Treballava de dependenta, mitja jornada, al Decathlon de l’Illa Diagonal. Primer deixava el nen a una llar d’infants del carrer Numància i després cap a la feina. Es coneixien des de feia molt temps, quan encara no s’havia quedat embarassada.
També hi eren la Natàlia amb els seus fills, la Rita i en Sergi, de nou i set anys respectivament. Ella era administrativa d’un institut i duia els fills a una escola de primària propera a la seva feina.
La Rita i en Sergi sovint es barallaven per agafar els seients del final de l’autobús i la mare sempre els demanava que baixessin la veu per no molestar.
Tots es saludaven perquè sempre es trobaven al mateix lloc a la mateixa hora.
Tots es coneixien, creuaven converses i el tracte era cordial. Aquell dia plovia, tothom anava amb paraigües, impermeables... L’autobús s’anava omplint a mida que anava avançant el trajecte. A l’alçada de la Gran Via amb Roger de Flor, van pujar dos individus, un alt i prim i l’altre una mica més baixet. Tots dos duien un abric i una jaqueta penjada al braç. Es van col.locar drets, a tocar de la Sònia, que estava al costat del cotxet del seu fill, al bell mig de l’autobús, a la zona reservada per lligar-lo.
L’Alfons estava assegut al costat del Robert petant la xerrada, però li va estranyar la col.locació dels dos homes. Va percebre com el més baixet obria, amb molta cura i rapidesa, la butxaca de la motxilla que la Sònia duia a l’esquena. Des del seu angle va veure clarament com li va agafar el moneder.
En aquell precís moment, va avisar la Sònia del que havia presenciat i es va adreçar a la Júlia per comunicar-li el robatori. Encara faltaven tres carrers per arribar a la parada i en veu alta la conductora va dir:
- Les persones que han agafat un moneder, facin el favor de tornar-lo perquè no s’efectuarà la parada fins que això succeeixi. En cas contrari, es trucarà a la policia.
La pressió de tothom va posar en evidència al parell d’individus que, vermells com un pebrot, van fer caure el moneder a terra i van baixar a la següent parada. Tot va quedar en un ensurt i la Sònia va estar súper agraïda de la valentia i companyerisme i sentit comú de l’Alfons.
És ben cert que l’ésser humà tant és capaç de fer coses mesquines com grans obres. El trajecte va acabar amb normalitat. Cada jornada és una aventura i la vida als transports batega dia rere dia.