Camí cap a l'eternitat.
La meva història és un recordatori que la vida és efímera i que el temps és valuós. Hem de viure cada moment com si fos el darrer i no deixar que els secrets i les obsessions ens atrapin. Hem de deixar anar les coses que ens impedeixen avançar i continuar endavant, lliures i plens d'esperança.
RELAT CURT
Era una nit plujosa i fosca quan vaig veure'l per primera vegada al metro de Barcelona. Em va cedir el seu seient, amb un somriure amable i una actitud alegre que em va fer sentir còmoda i segura. En aquell moment, no podia saber que la nostra trobada seria el començament d'una història misteriosa i plena de secrets.
Després d'aquell primer encontre, ens vam veure cada dia al mateix lloc, a la mateixa hora, fent el mateix trajecte. Vam començar a parlar, a compartir les nostres vides i les nostres passions, i aviat ens vam enamorar. Era una relació meravellosa, plena de felicitat i amor, fins que una malaltia cruel va arrencar-me la vida.
Però la meva ànima no va poder descansar en pau. Vaig quedar atrapada entre el món dels vius i el món dels morts, sense acceptar que havia mort i que havia deixat aquest món.
Continuava amb els meus viatges en el mateix metro, esperant veure'l, esperant que ell em veiés. Era com un somni, una il·lusió, però una part de mi sabia que alguna cosa no anava bé. No podia entendre per què ell no em veia, per què no em parlava, per què no em tocava. Vaig començar a investigar, a buscar informació i vaig descobrir la veritat espantosa: havia mort.
Estava desesperada i solitària, sense saber què fer. No podia oblidar-lo, no volia deixar-lo anar. Però avui, tot ha canviat. He vist la veritat, he vist la llum: ell no era mort! Ell encara era viu i viatjava en el mateix metro que jo, sense saber que jo el contemplava cada dia.
Una veu profunda i desconeguda em va dir que havia de deixar anar la meva obsessió i travessar la línia, deixar anar la meva ànima i continuar endavant.
Va ser l’última vegada que vaig veure'l, el meu amor, en el metro, i vaig saber que havia de deixar-lo anar, que havia de deixar que continués la seva vida sense mi, vaig continuar endavant, vaig travessar la línia que separava el món dels vius del món dels morts. Perquè vaig entendre que ell està viu i jo soc un esperit.
La meva ànima i la meva història s'esvaeix en la nit, mentre el metro continua el seu camí cap a l'eternitat.