Com la vida...
L'Eulàlia no havia tingut una bona setmana. La nit anterior s'havia assabentat que el seu ara ex, l'egoista d'Albert, estava amb la Laia, una de les noies del grup d'amigues que, cada primer divendres de cada mes, sortien a prendre alguna cosa, des de feia ja algun temps. Per altra banda, la seva germana, amb qui ho compartia pràcticament tot, havia decidit, per fi, anar-se'n d'Erasmus a Berlín, durant un any sencer. Però per acabar-ho d'adobar, li havien dit, amb unes formes una mica qüestionables, que no calia que tornés a la feina. Va entrar al metro a l'estació Fondo i ara ja, asseguda, i una mica atabalada, tenia gairebé una hora fins arribar a Bellvitge i per pensar en tots, reflexionar-ho tot.
Mirant al seu voltant, va veure la diversitat de la ciutat, allí reunida. No s'hi havia fixat fins en aquell moment, i li va semblar quelcom, com a mínim, curiós... Gent de totes les ètnies, edats, races i condicions convivien amb les seves pròpies vides, i, allà, i sense adonar-se'n, va començar la seva reflexió.
La vida, la que cadascú viu, és, com una línia de metro. Tu puges en la primera parada, seus i observes què passa... Amb tu puja gent que t'acompanyarà tot el camí o gent que se n'anirà anant a les pròximes parades. Alguns fins i tot s'asseuran molt a prop teu, i potser creus que aquests són els que t'acompanyaran sempre, però de sobte, a la següent parada baixen i no els tornes a veure mai més. El curiós és que de vegades alguns se'n van, agafen un transbord i després, el metro (la vida), s'encarrega de tornar-los a ajuntar. Però el millor és deixar-se sorprendre, va concloure. Pot ser que pugi algú que en un principi no et reveli res, però, estació a estació, notes que es converteix en algú especial i t'adones que, de vegades, les coses més inesperades són les millors. Així que, d'aquesta manera, amb la ment una mica més relaxada es va adonar que, a uns deu metres, un noi d'aparença llatina no li treia l'ull de sobre, mentre dissimulava amb el seu mòbil. L' Eulàlia va somriure i el noi, veient la reacció, va dir un "hola" molt fluix.
Sí, la gent que hi ha al metro és com la vida, seguia pensant, i tot aquest grup de gent, la que hi és i la que no hi és, la que se n'ha anat i la que ha vingut, han fet d'aquest trajecte, el teu trajecte, la teva vida. Totes i cadascuna d'aquestes persones compten, encara que moltes, o algunes, ja no estiguin amb tu.
L' Eulàlia va veure aparèixer l'estació vermella que tant coneixia; Bellvitge. Es va aixecar una mica més tranquil·la, es va apropar a les portes i, de cop i volta, el noi del somriure va prémer el botó perquè s'obrissin, i després de fer-li un gest cavallerós de "tu primera", ella, agraïda, va passar.
- Gràcies –va dir ella, tímidament.
- Hola –li va respondre ell simpàtic- Trabajo en el hospital, pero al ver que bajabas aquí, me he dicho; si no bajas y la saludas, eres idiota. Perdona, no quiero incomodarte, no soy un chalado, eh, es solo que te miraba y te veía tan concentrada en tus cosas que pensé; qué chica tan interesante, en qué estará pensando…No sé, has despertado mi curiosidad. Me llamo Erick.
L'Eulàlia va pensar; cal deixar-se sorprendre per qui aparegui a la teva vida de cop i volta, oi?
- Eulàlia. Me llamo Eulàlia - I un somnriure va aparèixer a la seva cara.