L’espai que habitem
El metro de Barcelona no és l’ecosistema idoni per a una llagosta. Aquesta hipòtesi vaig plantejar-me-la un calorós dimarts, camí de la feina. Llegia, com cada calorós dimarts, repenjat a les portes d’un vagó de l’L1, que anys d’experiència m’asseguraven que no s’obririen fins al cap de cinc parades. Quan dic llagosta parlo, és clar, del Prionotropis ancosae, el llagost-pedra d’Ancosa; si una llagosta marina, una Palinurus elephas qualsevol, podria habitar les cavitats del metro de Barcelona ⎼o ja que hi som, els vagons⎼ no puc jutjar-ho: queda fora de la meva humil jurisdicció. Quan dic que no és l’ecosistema idoni em refereixo al fet que aquesta espècie viu només a la Plana d’Ancosa, un petit altiplà rocallós, calcari i ple de farigola, al sud de l’Anoia. Per increïble que sembli, els pocs espècimens que se’n coneixen (en automàtic perill d’extinció) només viuen allà, aïllats i molt lluny de les altres set espècies d’aquest gènere d'Ortòpters. Alguns exemplars passen tota la vida circumscrits a menys de 100m2; amb Ancosa en tenen prou. A l’equip del descobriment vam bromejar que hagués estat més raonable trobar-hi un elefant africà, a la Plana d’Ancosa, que no pas el Prionotropis ancosae; la mateixa consideració no és aplicable al metro de Barcelona, però espero poder afirmar, fora de qualsevol dubte, que no és l’ecosistema idoni per a una llagosta.
Per demostrar-ho vaig trencar tots els codis ètics que havien regit la meva tasca professional; tals transgressions, de descobrir-se, m’haguessin suposat la fulminant ⎼i segurament injusta, tenint en compte les meves copioses contribucions al camp de l’entomologia⎼ expulsió de totes les Societats de Biologia de les quals formo part. Escatimo detalls: vaig fer-me amb un exemplar de llagost-pedra d’Ancosa i el vaig alliberar als túnels de l’estació de Plaça de Sants un matí de poca afluència. Si la meva hipòtesi era certa, l’exemplar moriria en menys de dos dies i jo podria declarar la incapacitat del Prionotropis ancosae per adaptar-se al medi suburbà.
Han passat dos mesos des d’aquella justificada violació de principis i codis, dos mesos en els quals he estat incapaç de ratificar-me o desmentir-me, atesa una notòria manca d’evidència física: l’exemplar de llagost-pedra d’Ancosa es resisteix a ser trobat. De moment continuo fent els meus deu trajectes de metro setmanals, llegint entre el silenci de cinc-centes cares, embolcallat d’un temps estàtic. Sovint penso que, si la variable “llibres” fos infinita, aquests viatges també podrien ser-ho; amb això ja en tinc prou.
Avui, com cada dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres, surto de casa tan ràpid com puc, baixo per unes escales que no s’assemblen gens a la roca calcària, constato la falta de llagostes a les vies, m’entaforo en un vagó erm de farigola i obro el vintè llibre de l’any en un vagó on no hi bufa el vent de l’Anoia. Gaudeixo del millor moment del dia. Quan arriba la meva parada guardo el llibre a la motxilla i la inconfusible alarma de tancament de portes m’expulsa a l’andana. Camino fins a la feina. Quan s’acaba la meva jornada laboral torno a la parada, baixo les seves escales, m’entaforo al vagó i obro el vintè -encara, sí- llibre de l’any. Gaudeixo del segon millor moment de dia. Quan arribo a la meva parada, guardo el llibre a la motxilla i la inconfusible alarma de tancament de portes m’expulsa a l’andana de Plaça de Sants. A terra, dos exemplars de llagost-pedra d’Ancosa.