Siderodromofòbia
Avui em toca agafar el metro amb la persona que m’acompanya. Ella no ho sap, però cada vegada que fem un volt i veig l’entrada de la parada de metro en passar, m’agafen calfreds. Aquesta vegada i les anteriors preferia anar pel carrer en lloc d’anar pel suburbà. Preferia caminar per l’aire lliure en lloc d’anar pels túnels angoixants, encara que suposés cansar-nos i acabar amb la llengua fora, però no sé com fer-li entendre.
Cada vegada que avancem un pas i ens apropem a la boca del metro, aquesta es fa més fosca i més gran dins de la meva ment, com si una balena ens xuclés a nosaltres i a tot el que ens envolta cap al seu interior. Ella deu pensar que no és per tant perquè camina decidida i jo, al seu costat, intento recollir esquitxos de la seva fermesa que m’ajudin a superar el moment. Baixem les escales i com que veig que al final se sortirà amb la seva, per molt que jo insisteixi, m'hi resigno i espero que aquesta estona sota terra passi com més aviat millor. No sé si és la falta d’aire, el murmuri dels passatgers o el soroll de l’arribada del tren, però qualsevol element que altera algun dels meus sentits m’inquieta. Jo crec que se’m barregen diverses fòbies. El meu cervell és incapaç de detectar-les i gestionar-les, el meu cor batega a mil per hora, i entre els dos fan una carrera de fons per veure qui és el primer en deixar-me bloquejat. Les persones que viatgen en metro estan tranquil·les, com pot ser que jo tingui tant neguit? Deuen estar fetes d’una altra pasta. Quan miro al nostre voltant, amb ulls previnguts, m'adono que molta gent em mira a mi. Em sento observat. Ja no sé si és producte de la meva imaginació però com a mínim les expressions de les seves cares són d’amabilitat, no d’agressivitat. Deuen notar el meu nerviosisme i per això em miren de manera condescendent, però preferiria no ser el centre d’atenció. Com més ens allunyem d’una parada per apropar-nos a la següent, el vaivé del vagó s’incrementa i augmenta la sensació d’inestabilitat, la qual cosa em produeix inseguretat. Queda molt per sortir d’aquest túnel amenaçant? No sé si aguantaré gaire temps més. Amb el pas dels minuts, en lloc d’anar-me relaxant, les meves extremitats s’endureixen i el meu cos activa tots els mecanismes de defensa. De cop i volta, diverses parades després, la persona que va amb mi em fa un senyal per baixar i intento posar-me dels primers per sortir quan aparegui una escletxa entre les portes, però ella em frena per no molestar els passatgers que ja estan col·locats per davant. Actuo així perquè el que vull és sortir d’aquest malson. No ho entén?
Tornem a trobar escales a mig camí de la sortida, però aquesta vegada són la meva salvació, així que hem canviat els rols i ara, per intentar arribar al final, el que l’arrossega a ella soc jo i no al revés. Començo a notar aire fresc i a veure llum del sol. Les meves pulsacions comencen a recuperar una certa estabilitat i la sensació de descans envaeix el meu cos. Encara que pensava que la persona que m’acompanyava no s’adonava de tot el que em passava, crec que en tot moment ha estat pendent de mi, perquè quan hem sortit al carrer m’ha abraçat a mode de felicitació, com si hagués superat un gran repte. La propera vegada insistiré més per evitar passar aquesta mala estona, però no crec que ho aconsegueixi. Al capdavall soc un gos i ella la persona que m’acompanya. Malgrat tot, em quedo amb la seva abraçada del final que em fa oblidar-ho tot.