Enyorança desconeguda

Ànima reclosa

I de cop i volta la pantalla es va encendre: divuit, disset, setze... ENTRA. Bé, de fet no s'havia apagat en cap moment, sinó que era jo la que de cop s'hi havia fixat, cercant el temps que faltava per arribar al meu destí. Feia dies que comptava les hores, els minuts, els segons, i ara, quan mancaven només dues hores per acabar tot el procés, només era capaç de qüestionar-me què hi feia jo allà, què se m'hi havia perdut, i per què a mi. I en un instant les portes s'havien tancat i jo ja hi era dins, buscant seient. Segurament aquells que m'envoltaven no ho entenien, no sabien què és el que em motivava a cercar de forma incessant un lloc per a mi: privat, tranquil, que em permetés descarregar el pes que el meu cos suportava des de feia mesos. Quines ganes tenia de dir-los que, en certa forma, aquells seients grisos em pertanyien. Sense jo mateixa voler acceptar-ho, albirava tenir un espai de comoditat dins de la incertesa i la pressió incommensurable sota la qual em sentia. No va poder ser, el metro anava ple, i jo, dempeus, només pensava a encongir-me,  fer-me una bola i arreplegar-me al costat de la mama com quan era un infant. No podia, la mama no era amb mi, estava sola, i la gent simplement m'engolia, fins al fons, i em portava a un paratge fosc, fred, trist. Passava una parada, i una altra, i una altra, els passatgers pujaven i baixaven i a mesura que el temps transcorria, jo em despersonalitzava. Tot d'una una veu va començar a ressonar entre les parets i els caps de la gent: pròxima estació, Vall d'Hebron, final de línia. Doncs ja hi seríem, havia arribat. L'alleugeriment que vaig sentir en escoltar aquella veu no el podré explicar mai, de fet no el puc ni pensar ara com ara, només sé que en tres segons el meu món va canviar, i vaig tornar a ser jo.


Com m'hauria agradat explicar-li a algú tot el que havia sentit durant aquell trajecte gairebé infinit. Perplexa i angoixada per tots els sentiments i emocions que m'havien envaït durant aquell període breu de temps, vaig apropar-me a la porta palpant la meva panxa, protegint-te: tot era on havia de ser. Un cop el botó es va il·luminar de color verd, el vaig prémer, i les portes van obrir-se. Ja havia arribat al meu destí, ja no quedava res, només acomiadar-me de tu. Vaig pensar en tot el que havíem viscut, en els dies que havíem passat junts, sense saber-ho, i aquells petits moments en què, sabent de la teva existència, no sabia com acabar de gaudir-los, o si de fet, havia de gaudir-los d'alguna manera. M’havia trobat de sobte, sense pensar-hi, en un paradigma desconegut de què ningú m'havia parlat mai. 


El viatge en metro va ser l'última travessia que vam viure junts, i mentre pujava amb l'ascensor aquelles plantes interminables, m'acomiadava de tu. De tu, d'un ésser que mai havia conegut, i que mai arribaria a conèixer, però que, segurament sense voler-ho, m'havia robat un bocí d'ànima. I aquest petit tros d'ànima va marxar amb tu, i a les set del matí següent una part de mi ja no hi era, s'havia esvaït, i jo estava contenta, perquè de tots aquells que podien haver-se endut aquesta petita part de mi, finalment havia marxat de la teva mà. I potser ara t’ubiques en un indret desconegut; no tinguis por. El fragment de mi que vas emportar-te hi serà sempre que el necessitis.


 

T'ha agradat? Pots compartir-lo!