El tren del temps
La Minerva era una alumna de 2n de Batxillerat apassionada per la història i el transport públic. Quan va saber que el Metro de Barcelona celebrava el seu centenari, no va dubtar a assistir a les activitats commemoratives. L’acte més esperat era la reobertura simbòlica de la primera línia inaugurada el 1924, amb un antic vagó restaurat que circularia per un trajecte especial.
El dia de l'esdeveniment, la Minerva va pujar emocionada al vagó històric. L’interior estava restaurat amb fusta polida, seients de cuir i llums tènues que hi donaven un aire de pel·lícula antiga. Tot anava bé fins que, en passar per l’estació de Plaça Catalunya, una lleu tremolor va sacsejar el tren. De sobte, els mòbils van deixar de tenir senyal, i la il·luminació es va enfosquir. Quan la llum va tornar, alguna cosa no quadrava.
La Minerva es va fixar en els passatgers del vagó. Ja no eren els visitants del segle XXI vestits amb roba moderna. Ara la gent portava barrets de feltre, vestits de llana i abrics llargs. Els anuncis a les parets eren en castellà antic i promovien marques de principis del segle XX. Espantada, va mirar per la finestra: els cartells de les estacions havien canviat. "Gran Metro de Barcelona - Línia Transversal", deia un rètol.
—No pot ser… —murmurà la Minerva.
Va baixar a l’estació següent, Arc de Triomf. El vestíbul era completament diferent del que ella coneixia: màquines de bitllets metàl·liques, taquilles amb empleats que venien tiquets de cartró i una gran afluència de ciutadans vestits com el 1924. Ningú semblava notar la seva presència, com si formés part del decorat.
Un home gran amb ulleres rodones se li va acostar. Portava un uniforme de ferroviari de l’època i somreia amb amabilitat.
—És el teu primer viatge en el temps? —preguntà amb un to tranquil.
—Què… com ho sap? —balbucejà la Minerva.
—Sempre hi ha algú que travessa la frontera sense voler. Aquest tren especial no només celebra el centenari, també obre una porta als viatgers del temps. Però tranquil·la, hi ha una manera de tornar.
La Minerva el va seguir fins a un petit quiosc a l’entrada de l’estació. Entre diaris antics i postals es trobava un mapa molt especial: mostrava les línies del metro, però amb dues versions superposades, la del 1924 i la del 2024. L’home li va indicar un punt en comú entre les dues línies temporals: l’estació de Sagrada Família.
—Si agafes el metro cap allà i baixes exactament quan soni la tercera campanada de l’església, podràs tornar al teu temps.
Amb el cor accelerat, la Minerva va córrer cap al tren. Va comptar les estacions, sentint com el passat l’envoltava. En arribar a Sagrada Família, va escoltar amb atenció. Una… dues… tres campanades! Va sortir corrent del vagó just a temps.
En parpellejar, tot va tornar a la normalitat. Els passatgers moderns miraven els seus mòbils, la il·luminació era brillant i el tren tenia anuncis digitals. Tornava a ser aquí.
Respirant alleujada, va baixar i va mirar enrere. A la finestra del vagó, l’home gran li somreia i li feia un gest de comiat. El metro va reprendre la seva marxa, desapareixent en la foscor del túnel, com un record fugaç d’un passat que mai havia estat tan lluny.