L'home invisible
La mà gelada de la mare m’estrenyia amb força el canell a l'andana de l'estació de Sants. La veritat és que no era un dia fred -aquest any no n'hi ha hagut pas, de dies així- però ella sempre les tenia fredes, les mans. El pare acostumava a comparar-la amb el monstre del meu conte preferit mentre esclafia a riure i ens encomanava a tots amb les seves riallades.
El sotragueig de les rodes fregant el raïl a gran velocitat ressonava pel túnel i la gent s'apropava amb ànsia a la vora de l'andana, amb cares llargues, ulls clucs i mirades furtives als seus rellotges. Alguns sospiraven, altres es queixaven dels retards de rodalies i uns últims comentaven com els havia costat llevar-se aquell matí.
La mare m'estirava del braç per entatxonar-me a dins el vagó. Com cada dia, rondinava enfadada dels qui entraven abans de deixar sortir i col·lapsaven l’accés al tren. Jo, com sempre, ho observava des de baix amb els ulls completament oberts. I és que el moment de pujar sempre em posava nerviós! Gentada amunt i avall, presses col·lectives i trens que havien de complir amb l'horari. Quina fauna!
Finalment vam fer-nos lloc i jo, dret just davant la finestra, el vaig tornar a veure: era allà, a l'andana, assegut en un dels bancs tot sol. Era ell: l'home invisible.
Les nostres mirades es van creuar un instant, just abans que les portes es tanquessin, i, com cada dia, li vaig dedicar un dels meus somriures més amplis. D'aquells que sols s'esbossen quan arriben les vacances, els reis o l'aniversari. Però a ell sempre n’hi dedicava un d’aquest tipus. I no pas perquè fos simpàtic, ben al contrari; ell mai no me'l retornava! Simplement ho feia perquè podia veure la tristesa al fons dels seus ulls obscurs.
I qui no estaria trist? Sempre sol, sense cap mena de contacte amb humans, assegut a l'andana amb un jersei de llana foradat, uns texans desgastats i les sabates obertes... Com en deuria ser de complicat, això de ser invisible!
-Mira, mare, avui sembla menys trist!
-Qui? -em va contestar estranyada.
-L'home invisible! -vaig cridar, assenyalant-lo mentre el tren arrencava.
Ella va mirar cap enfora però, com sempre, no el va veure. Ni ella ni cap dels presents. Va fer aquella ganyota incòmoda que adoptava quan li parlava d’ell.
-No cridis! I ja saps què et tinc dit: no t'apropis a aquesta mena de gent.
Vaig obrir els ulls com dues taronges.
-Tu també el veus?
-Fill, no diguis bajanades -exclamà, observant l'entorn amb cert nerviosisme.
I, a continuació, com qui no vol la cosa, em va canviar de tema.
No era un comportament fortuït. De fet, l’havia vist a molta més gent, a part de la mare. Als viatgers del metro els passava com als vilatans del meu conte preferit: que no veien el monstre de les mans fredes perquè s’havien proposat no trobar-se’l. Sabien que hi era, a l’andana? Segurament sí, però l’evitaven com fos: quan s’apropava a un banc tots s’aixecaven i fugien, els guàrdies de l’estació semblaven controlar-lo contínuament i, quan es dirigia a algun viatger, la gent alçava la vista i seguia caminant endavant, com qui sent ploure.
En aquell moment em vaig preguntar si jo era l’únic amb el poder de veure’l, o si hi hauria més gent com jo. I just l’instant abans d'endinsar-nos a la boca del túnel aquest dubte se’m va resoldre: una dona se li va acostar, el va saludar i va deixar caure una propina dinsde la boina capgirada que tenia al seu costat. I llavors vaig somriure com mai no ho havia fet: no era l’únic que podia veure l’home invisible!