Una trobada casual
Allí estava, davant meu, assegut dins el vagó del metro, concentrat en un llibre, sense advertir la meva presència. L’Eduard. Encara duia la mascareta, però aquells ulls grisos eren difícils d’oblidar. De seguida hi vaig caure: “És clar. Glòries, vuit del matí”. L’hora en què el meu ex acostumava a anar a la feina.
Puntual com un rellotge, com el primer dia en què ens vam conèixer, en una cita a cegues a una cafeteria del centre. De seguida vaig veure que era una persona organitzada i seriosa; segur de si mateix, sempre amb la paraula correcta i la solució a tots els problemes. Suposo que allò em devia captivar: trobar una persona que posés ordre en el meu caos. També hi va ajudar que estigués per sucar-hi pa, segur.
A poc a poc, em vaig anar adonant que, sota aquella perfecció, s’amagava una tendència un pèl obsessiva a tenir-ho tot sota control. I jo necessitava, de tant en tant, una mica d’improvisació: quedar amb els amics sobre la marxa, sortir de festa sense saber el lloc, anar de viatge sense tenir-ho tot planificat... No hi havia un motiu concret, però cada dia em sentia més atrapada en aquella relació; fins que vaig decidir trencar-la, sis mesos més tard.
La ruptura va ser difícil; malgrat tot, me l’estimava. Quan li ho vaig dir, va esclatar en plors, es va esfondrar; després, més tranquil, em va engegar un seguit de retrets, plens de ressentiment. Una setmana després, quan encara no havia pogut començar a gaudir de nova solteria, arribava la notícia de la pandèmia global. D’un dia per l’altre, no podia veure els amics, ni abraçar la família, ni tan sols celebrar el meu trentè aniversari. Havia estat molt dur; massa estona sola, amb massa temps per donar voltes a les coses: fins i tot m’havia arribat a plantejar si deixar l’Eduard havia estat una bona decisió.
Allí el tenia, davant meu, llegint un llibre, potser una novel·la negra, el seu gènere preferit. Li agradava treure’n l’entrellat abans que el protagonista, encara que, segons la meva opinió, allò li treia tota la gràcia. En qualsevol moment aixecaria la vista i em veuria. I jo no tenia ganes de parlar-hi. A càmera lenta, vaig observar com tancava el llibre, el guardava a la motxilla i aixecava els ulls, fins que les nostres mirades es van creuar. La seva manca de reacció em va sobtar. Llavors em vaig adonar que aquell home no era l’Eduard; potser era l’ex d’algú altre, però no el meu. Se’m va escapar el riure, algú em deuria prendre per boja.