Malenconia
Era un dimecres i em disposava a anar a Montjuïc, com quan era petit i feia aquelles excursions a la muntanya amb l'àvia Remei. Vaig haver d'agafar el funicular perquè ja començava a notar com les meves cames em deien que encara que no volgués, tenia ja 82 anys. Quan vaig entrar al transport, una pudor digna de la granja que teníem a Vallirana als anys 50 va recórrer el meu cos. Recordava poques coses d'aquella època, però la pudor de la barreja de porcs, gallines i l'escorxador que es situava al costat mai se'm podria oblidar. No hi havia ningú al funicular, i era normal, qui en les seves plenes facultats mentals aniria a Montjuïc a les cinc de la matinada? A la meitat del trajecte vaig sentir un soroll que feia pensar que aquella bèstia de vés a saber quantes tones anava a col•lapsar, però finalment vaig arribar al meu destí, cansat però impacient de tornar a veure la muntanya. Era una nit plujosa, de les que sempre m'han agradat. L'olor de la gespa mullada, de l'ambient de pluja i el soroll dels grills entraven al meu cos com si fos una poció màgica que m'enduia a la meva joventut. De sobte, un mussol es va posar sobre la meva espatlla, mirant-me fixament, i després d'haver fet un soroll estrany es va tornar a enlairar. Després d'aquest ensurt vaig seguir recordant les excursions amb l'àvia i vaig poder veure-la caminant sota la pluja pels jardins de Laribal, tan maca i somrient com sempre. Vaig anar tant ràpid com vaig poder i la vaig agafar per la mà. Junts vam anar al castell i vam observar com arribava l'alba i poc a poc, les llums s'apagaven.