AUTORELAT: BCN, MILLENIALS I TMB
Soc una jove normal i corren, de vint-i-quatre anys que viu en una ciutat gran, Barcelona.
Estudio i treballo.
Sí, tot i que ens acostumin a dir generació de vidre, tant les meves amigues com jo fem malabars per poder portar una vida digna mentre seguim estudiant. No és edat per demanar diners als pares, però tampoc per deixar d’estudiar, ja que el món laboral cada cop demana més, tot i que sigui en pitjors condicions.
Aquesta breu introducció de la meva persona i de rebot aquesta manifestació de la dificultat de ser “de vidre”, pròpia dels millenials que tant som criticats, em serveix per comentar, ja que estudio i treballo, que em moc bastant. Per increïble que pugui semblar no només fem vídeos al TikTok i pengem selfies a les xarxes socials.
En fi, la meva història amb el transport públic barceloní ha estat marcada per pors, enamoraments, reflexions, dilemes, rialles i alguna borratxera.
Amb deu anys se’m podia considerar poc valenta. Sí, em feia por tot.
A això cal sumar-li el fet de que soc la persona amb menys orientació que mai us podreu creuar. Surto de comprar a una tenda i torno a entrar-hi pensant que és una de nova. Vinc d’un carrer pujant i em giro i no sé si pujava o baixava... Doncs bé, em feia por agafar sola el metro perquè em podia perdre i temia que no em trobessin. La meva mare, que és ben resolutiva, va tenir una idea: enviar-me a Itàlia mig mes, sola, perquè se’m passessin les pors. Li va això de les teràpies de xoc.
Spoiler: Ho vaig passar fatal. Comptava les hores per tornar a Barcelona.
No li vaig agafar gaire simpatia al metro després d’això, ja que va ser el causant del meu patiment que ni la pasta ni les pizzes van poder contrarestar.
Han passat uns quants anys ja, i la meva relació amb TMB s'ha pogut recuperar d'aquell cop dur. El que em passa ara és que no m’atreveixo a asseure'm, ni al bus ni al metro. Perquè si m’assec, tinc sovint el següent dilema: els seients s’han de cedir, però a partir de quina edat? Si li ofereixes a una persona que no és prou gran, s’ho prendrà malament? El moment en què els miro, no hi ha contacte visual i no sé què és més oportú... Així que mai m'assec.
El talent del metro és una de les altres coses que em captiva. RENFE té el llistó bastant baix, però al metro m’he trobat amb música que realment m’ha posat la pell de gallina.
M’emociona veure com els nens petits els porten orgullosos els diners, com la gent es treu els cascos per escoltar-los, les mirades d’admiració, els aplaudiments efusius.
Molts cops el metro em fa sentir esperança, veig valors de gent desconeguda, mirades fortes entre dones. Hi he olorat els millors perfums. He vist gent a les set del matí allà dins amb cascos i marcant-se algun pas, altres a les tres de la matinada amb més ganes de festa. Persones llegint llibres que m’han inspirat, d’altres amb converses interessants per whatsapp que no m’he pogut estar de mirar (de reüll, eh). Veig comiats, però també trobades. Veig humanitat.
He nascut i vull quedar-me a Barcelona. És la ciutat que estimo, amb les seves reformes que no entenc, els seus turistes, la seva platja on t’intenten vendre mojitos i droga, els seus magnífics restaurants i les increïbles discoteques. Plena d’universitats i oportunitats. De lluita constant, per un idioma, condicions, drets... amb un transport ple de talent, i una gent que potser és garrepa (o deu ser una invenció, igual que la generació de vidre?), però és la meva gent.
Una ciutat de dia i de nit.
La meva ciutat.