Sabates de noces
SABATES DE NOCES
Al final sí, sembla que em caso. Es veu que per fer tràmits legals és el més útil, sobretot si a algun dels dos ens passa res, i per descomptat, per deixar més tranquils els pares. Tot plegat és una mica absurd però m’hi avinc. Jo continuo pensant que el fet de signar un contracte no assegura la continuïtat de la parella i que és mes aviat al contrari. Ho interpreto com la necessitat de afirmar un compromís davant del món per evitar altres temptacions , com si es tractes de deixar de fumar, alguna cosa així com: ”Ho he dit a tots i ara ho hauré de complir”. La píndola del matrimoni per evitar infidelitats Mare meva!! Quin començament!! però...sí, ja està decidit. Cedeixo.
Després ha vingut el tema de la cerimònia, la quantitat de convidats, el lloc on anar per fer l’àpat i la roba. Uff!! La roba. Això sí que és un bon mal de cap. Jo no vull ni sentir a parlar de vestits de nina de pastís .....perquè de fet no sé si vull pastís. Un pastís? Com si fos un aniversari? Un aniversari de què? Del meu últim any de solteria? La celebració del principi de la fi? Massa discussions pel que només hauria de ser una festa. Sigui quina sigui la qüestió, surt el desacord. Tot acaba en daltabaix. Ai, Senyor! En quin embolic m’he ficat!
Però tornem al “modelet”, que és el que més em neguiteja. He de tenir-ho clar per poder convèncer els altres amb els quals, de ben segur, no coincidiré, vist com van les coses fins ara.
Per inspirar-me he decidit comprar-me unes sabates. Sé que no és el més normal, que primer va el vestit i segons com es conjunten els complements, però com que no sé ni com agafar el tema crec que les sabates m’indicaran la resta de l’equip. M’agrada aquesta paraula, “equip”, i no perquè soni a confrontació ( no siguem suspicaços si us plau, que ja no es pot dir res),simplement és com anomena la meva mare la roba que t’endús de viatge:-Quants equips portes?, em sol preguntar.. .Sí, marxo a un viatge ....sense tornada. Aixx! Que trist.
Agafo el metro i després de voltar moltíssim per les botigues del centre de la ciutat, compro unes sabates blanques ( no em negareu que fan de núvia) i tipus saló, que són les que es llueixen millor amb faldilles. Veus? Ara ja sé que no portaré pantalons. He fet el primer pas. Quin descans!
Surto de l’estació de metro satisfeta. Ja he pres una decisió , la primera, i llavors me n’adono.... On és la capsa de sabates? Tant rumiar, decidir i visualitzar possibles combinacions de robes i estils, i m’he deixat al seient del vagó de metro la bossa que marcava l’inici de la meva nova vida. Torno a entrar corrent i em dirigeixo a la taquilla. Els demano si us plau que truquin a les diferents estacions, al conductor o a qui coi vulguin, però que busquin la bossa que els descric, oblidada al metro que acaba d’anar-se’n.
Espero una eternitat. Sembla impossible però han mirat per tot arreu i no hi ha ni rastre de la importantíssima capsa. En aquest precís moment una noia deu estar encantada amb les seves sabates noves de trinca i de franc. Em ve la imatge al cap i gairebé faig una rialla. Que es casi ella. Això és la premonició final. Començo a perdre coses de la nova vida ja abans i tot del casament. No vull perdre res més.
Avisaré a tothom.
No em caso.